diumenge, 28 de juny de 2015

Red Moon


Fa un parell d'anys, em van preseleccionar aquest relat per al Premi Núvol de Contes. Tanco els ulls i em sembla que torno a Lisboa, l'única ciutat en què podia existir la lluna vermella...  

Es deia Red Moon. Només era una carta, però qui sap quants gargots no hauria fet abans en un tros de paper intentant endreçar un monstre per convertir-lo en poesia. El sobre estava rebregat, com si cada arruga fos el llenguatge imperceptible d’un codi anònim que calia desxifrar. La carta era breu, escrita a mà, potser perquè aquesta era l’única manera d’entrar a la meva vida, com un riu de tinta que es desbordava en una espiral de camins i que inundava el món des de la finestra estant. Com si en qualsevol moment hagués d’obrir els porticons de la finestra i descobrir que anava a la deriva i que ja no hi havia res que em lligués a la riba. Una casa que avançava riu avall, com un cavall desbocat que fugia de si mateix.

     No sé pas si es poden demanar favors a la gent que encara has de conèixer. Algú amb qui t’uneix alguna cosa invisible més enllà de la ciutat que us gronxa els pensaments. Cada cop que hi pensava somreia, només perquè lluna vermella em feia gràcia. Enmig de l’efervescència i el caos m’havia acabat trobant, entre tota la immensitat que es movia com un eixam. Feia anys que no escrivia cap carta, que no en llegia cap. I ara em desafiava tenir-ne una al davant, amb aquella lletra gastada i anònima. Potser perquè tots ens construïm un món a mida, un paraigua per a l’aixopluc dels temps.

     A dins del sobre hi havia una carta, quatre ratlles que parlaven d’un món que potser era la porta dels que s’escapaven, com Red Moon. Un home que es va haver d’inventar ser algú altre entre tota una ciutat que cremava. Era gairebé impossible de veure però a dins hi havia un acrònim. Un missatge que s’amagava entre les paraules d’un desconegut, com si l’impacte dels mots l’hagués empès a emmascarar-se sota aquell escut de lletres. Em citava en una placeta sota l’ombra d’un desmai. Ell duria una rosella a la solapa de la jaqueta. Una flor vermella, fràgil. Trista perquè era filla dels marges, aferrada als límits que la protegien. Era la flor preferida de la meva mare perquè sempre deia que era la flor de les il·lusions; quan les arrencaves també es marcien a l’instant, igual que les roselles.

     Així doncs, el poeta d’acrònims vindria amb una flor morta i quan el veiés li preguntaria si era Red Moon. Em duria a prendre cafè en un lloc que no coneixia i m’explicaria que havia conegut algú anys enrere, quan ell tenia un altre nom i era una altra persona. Li havia costat trobar-me perquè Lisboa era una ciutat laberíntica, fins i tot onírica. Que no oferia treves als que s’esmunyien entre els carrers empedrats que bategaven d’història. Que cantava un fado trist de nostàlgia, com el plor per una rosella esbardellada. Em va perdre la pista perquè vaig trigar vint anys a tornar. Vint anys sense poder agafar el tramvia que passava per aquell carrer en què les parets es podien tocar amb el gest valent de treure el braç per la finestra. Vint anys amb l’embolcall intacte de la saudade que sempre sortia a les cançons. Fins que vaig rebre la carta, fins que ell em va trobar i vaig recordar les últimes paraules de la mare que encara suren en la meva memòria com dos nenúfars. Red Moon. Només dues paraules i les va dir en anglès.

    Finalment, vaig veure algú que s’acostava.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada