Relat inclòs a "Naturalment!", el número 182 (estiu 2020) de la revista Ciutat Nova.
El cementiri
de paraigües era a l’avinguda de la Pluja, el meu refugi on jugava a ser una heroïna
que lluitava contra la barbàrie del món. Nouvinguda a la gran ciutat, aquell racó
atapeït d’andròmines fou el meu primer amic de veritat. No el vigilava ningú ni
tampoc no rebia visites i així fou com es convertí en el meu secret de la
infància. Fins i tot vaig arribar a dibuixar-ne un mapa amb tots els racons i hi
vaig posar nom a totes les coses, com una bona cartògrafa. Jo m’hi passava
hores i hores, afinant els acordions de la pluja com si fossin instruments de
vent perquè em resistia a creure que res es pogués llençar, només perquè estava
trencat. Potser era l’única que pensava diferent en una ciutat que vomitava
objectes a la velocitat del progrés, però a mi no m’agradava l’olor de nou i
era immensament feliç en aquell descampat ple de paraigües esparracats. La fe
mou muntanyes i a la meva sempre hi plovia respecte i consciència per les coses
petites perquè, en el fons, són les úniques que podem canviar de debò.
Cada divendres, de matinada, un cotxe
fúnebre hi escampava un mar de paraigües trencats com si fossin cendra i allà jeien
les despulles sense sepultura que ningú no trobava a faltar, per infinita
fortuna meva. Fins que va deixar de ploure i es van morir tots els paraigües
del món i també aquell paraigüer oblidat que ja no servia ni per albergar-ne els
cadàvers; igual que l’avinguda, que ara es deia del Sol. Però la calor picava
tan fort que els paraigües es van tornar a obrir com un ventall i els para-sols
urbans es van desplegar de pressa i pertot arreu. Al cap i a la fi, tots
servien per protegir-se de les inclemències del cel, però també acabaven llençats
i abandonats amb la mateixa sort i en el silenci més absolut, igual que abans, on
jo era feliç i a l’ombra de les meves amigues barnilles. Només hi trobava a
faltar més nens i nenes idealistes com jo, que en tinguessin prou amb la
humilitat d’un paraigua desballestat per desarmar i salvar el nostre planeta
blau, tan vell i cansat. Perquè les hores es reciclen cada dia, però nosaltres
només som llavors que germinen de pressa i caduquen aviat en el calendari d’una
terra que plora perquè no hem entès res de res.
