dissabte, 11 de juliol de 2015

Aldo


Acabo el dia amb una sorpresa ben dolça... Aldo és un relat curt, un nom de persona, una història que vaig construir per a Relats en Català i que avui el blog amic de La bona confitura també ha decidit compartir i exposar a la seva vitrina de llaminadures literàries. Moltes gràcies, Jordi! :)



Cada dia pujava les escales fins al quart pis en un exercici mecànic, sempre idèntic, amb els mateixos escalons que s’obrien davant seu com si fossin les tecles gastades d’un piano que n’havien sentit de tots colors. Es ficava la mà a la butxaca i n’escorcollava cada racó fins que en treia un manyoc de claus i n’entaforava una al pany, que girava amb un xerric estrident i, finalment, obria la porta. Ell no se n’adonava però, quan tot tendeix a repetir-se, la realitat es confón i es difumina...
Es deia Aldo, igual que el seu pare, que el seu avi, un nom que l’entortolligava a la nissaga familiar i que el feia presoner, que el condemnava a perpetuar-se, com si aquell fos el destí dels homes de la seva família. I, tanmateix, creia que era un nom bonic. Li agradava el so d’aquelles quatre lletres juntes. Últimament, es dedicava a recitar-les en veu alta, potser perquè era la manera de fer que fossin reals, com si es pogués insuflar vida a les paraules en una mena de boca a mot. Era una manera d’empènyer l’existència, com qui fa rodolar la càrrega feixuga dels problemes i les preocupacions. I, així, cada dia l’Aldo jugava a fer enlairar les lletres del seu nom, com qui tira els daus de la sort fins que surt el número desitjat, i llavors les recollia i les apedaçava, com si es tractés de cosir un parell de mitjons o de planxar una camisa. De vegades, es mirava al mirall només per dir aquelles quatre lletres amb més convicció, per projectar-hi tota la força de la seva identitat, però no trobava mai respostes, si és que hi havia preguntes per fer. Els miralls no parlen. I els morts... Tampoc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada