Divendres

Relat inclòs a "Naturalment!", el número 182 (estiu 2020) de la revista Ciutat Nova.

El cementiri de paraigües era a l’avinguda de la Pluja, el meu refugi on jugava a ser una heroïna que lluitava contra la barbàrie del món. Nouvinguda a la gran ciutat, aquell racó atapeït d’andròmines fou el meu primer amic de veritat. No el vigilava ningú ni tampoc no rebia visites i així fou com es convertí en el meu secret de la infància. Fins i tot vaig arribar a dibuixar-ne un mapa amb tots els racons i hi vaig posar nom a totes les coses, com una bona cartògrafa. Jo m’hi passava hores i hores, afinant els acordions de la pluja com si fossin instruments de vent perquè em resistia a creure que res es pogués llençar, només perquè estava trencat. Potser era l’única que pensava diferent en una ciutat que vomitava objectes a la velocitat del progrés, però a mi no m’agradava l’olor de nou i era immensament feliç en aquell descampat ple de paraigües esparracats. La fe mou muntanyes i a la meva sempre hi plovia respecte i consciència per les coses petites perquè, en el fons, són les úniques que podem canviar de debò.

     Cada divendres, de matinada, un cotxe fúnebre hi escampava un mar de paraigües trencats com si fossin cendra i allà jeien les despulles sense sepultura que ningú no trobava a faltar, per infinita fortuna meva. Fins que va deixar de ploure i es van morir tots els paraigües del món i també aquell paraigüer oblidat que ja no servia ni per albergar-ne els cadàvers; igual que l’avinguda, que ara es deia del Sol. Però la calor picava tan fort que els paraigües es van tornar a obrir com un ventall i els para-sols urbans es van desplegar de pressa i pertot arreu. Al cap i a la fi, tots servien per protegir-se de les inclemències del cel, però també acabaven llençats i abandonats amb la mateixa sort i en el silenci més absolut, igual que abans, on jo era feliç i a l’ombra de les meves amigues barnilles. Només hi trobava a faltar més nens i nenes idealistes com jo, que en tinguessin prou amb la humilitat d’un paraigua desballestat per desarmar i salvar el nostre planeta blau, tan vell i cansat. Perquè les hores es reciclen cada dia, però nosaltres només som llavors que germinen de pressa i caduquen aviat en el calendari d’una terra que plora perquè no hem entès res de res. 

Antípodas

Segon premi del jurat del II Concurso de Microrrelatos Historias Imprevistas Eurostars Hotel Company. Moltes gràcies!

Antípodas

 

Aún no había abierto la puerta de mi habitación cuando de repente... todo se volvió del revés. Fue como si saltase una chispa del mechero del tiempo, dónde las agujas seguían girando pero en sentido contrario. Y yo seguía plantada en la alfombra, con los pies desnudos cual raíces acariciando el suelo. O el techo. Parecía un sueño, pero era tan real como que tú me esperabas en el pasillo. Nos miramos sin decirnos nada y entonces cruzaste el umbral de aquel sinsentido. Pasmada y con la boca desencajada, no conseguía despegarme de dónde estaba por miedo a caerme. Era un cuarto pequeño y, sin embargo, parecíamos dos extraños, como polos opuestos que están destinados a no tocarse. Lo peor de todo es que no te diste cuenta, como si todo aquello solamente me sucediera a mí. 

- Cálzate y vámonos. La ciudad nos espera –dijiste tú.

Y yo, como un robot, fui a por mis zapatos, rezando para que alguien diese la vuelta a aquella tortilla de broma. Pero nada cambió, ni en el hotel ni tampoco en la calle, porque todo estaba en su sitio, salvo yo, como si fuese una náufraga en una patria inventada. Sin sentir vértigo ninguno porque mi felicidad ahora estaba en las antípodas.

L'ocell de fusta

Hi havia una vegada una ciutat que era un laberint d'escales on les pedres i els maons eren escalons que pujaven i baixaven, com un paisatge de muntanyes urbanes. A l'horitzó, només hi havia el cel fumant els somnis de les xemeneies que coronaven aquell raconet de món. I jo vivia allà, a la meva caseta blava d'un barri on ja en quedàvem ben pocs perquè era l'únic que tenia les escales de fusta. Gairebé tots se'n van anar, atrets pel metall com si fos un imant, però jo continuo aquí. Soldat fidel d'un exèrcit rebel perquè, tot i que sé que la meva llar es pot cremar amb una simple guspira, cada dia em deixo lliscar per les baranes del meu barri de llenya. I ho faig amb un somriure al meu cor de guerrer perquè els lluitadors sempre resisteixen i persisteixen, i reneixen del no-res quan tot es desploma. A la meva ciutat de les altures, la vida és un cim i una vall, com un bosc d'arbres que té les branques plenes a vessar d'ocells humans. Però, quan em manquen l'alè i la poesia, mai no em rendeixo. Només desplego les ales de la llibertat, que per mi fa olor de fusta vella, i recito un vers en veu alta: segueix volant, que ja falta menys.

El Ministerio Esmeralda

Finalista del V Concurso de Microrrelatos Hotel Montreal. I que l'esperança ens abraci a tots com si fos un color...

En mi país, el Ministerio de la Crisis se reúne todos los martes a las tres de la tarde. Es la hora del sopor de la boa; quizás, el momento más raro del día para despachar los asuntos de un Estado hecho añicos, pero es la única que queda libre porque comparte edificio con la Asamblea de Excusas y el Gabinete de Quejas. Aquí, la revolución no existe porque la política es muy perezosa y el pueblo, demasiado indolente. Así pues, las crisis se tramitan en una sala pequeña, oscura y húmeda, cual burocracia silvestre, donde los ministros se apiñan con sus maletines de piel que tienen la palabra maldita estampada encima, como si fuese una mancha imborrable de color esmeralda. Tras muchas deliberaciones, esa gema teñida de verde fue la elegida para distinguir al Ministerio que gestiona los cambios como si fuesen óxido que hay que pulir y rascar; hasta el punto de sumir la palabra crisis en el olvido porque ya nadie la usa, llegando a cambiar de nombre como un animal que muda la piel. El Ministerio Esmeralda tan solo es un eufemismo con unos ministros buceando en un mar esmeralda tan bravo y traidor donde se hunden los barcos en el fragor de la nada. Y en la geografía imperfecta de este arco crisis, en mi patria plagada de supersticiones ya nadie se viste de este color ni tampoco se llama Esmeralda, solo por si las moscas que, por suerte, son negras como el carbón.