Hi havia una vegada una ciutat que
era un laberint d'escales on les pedres i els maons eren escalons que pujaven i
baixaven, com un paisatge de muntanyes urbanes. A l'horitzó, només hi havia el
cel fumant els somnis de les xemeneies que coronaven aquell raconet de món. I
jo vivia allà, a la meva caseta blava d'un barri on ja en quedàvem ben pocs
perquè era l'únic que tenia les escales de fusta. Gairebé tots se'n van anar,
atrets pel metall com si fos un imant, però jo continuo aquí. Soldat fidel d'un
exèrcit rebel perquè, tot i que sé que la meva llar es pot cremar amb una
simple guspira, cada dia em deixo lliscar per les baranes del meu barri de
llenya. I ho faig amb un somriure al meu cor de guerrer perquè els lluitadors
sempre resisteixen i persisteixen, i reneixen del no-res quan tot es desploma.
A la meva ciutat de les altures, la vida és un cim i una vall, com un bosc
d'arbres que té les branques plenes a vessar d'ocells humans. Però, quan em
manquen l'alè i la poesia, mai no em rendeixo. Només desplego les ales de la
llibertat, que per mi fa olor de fusta vella, i recito un vers en veu alta:
segueix volant, que ja falta menys.
