Joe Cadillac

Menció del mes de desembre del Premi de microrelats La Microbiblioteca de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Moltes gràcies! :)

Joe Cadillac era un heroi. Li agradaven els cotxes clàssics i només llegia el diari el dilluns perquè deia que era el dia en què Déu feia girar la maneta del món. Fou pilot de guerra i encara tenia la mirada trista. El vaig conèixer un disset de desembre. Ho recordo bé perquè fou una setmana abans de Nadal de l’any de la gran nevada que va tenyir de blanc tota la ciutat. Mai abans no havia entrat en aquell supermercat, però la tempesta em va sorprendre en un barri que no era el meu sense saber què fer. I així ens vam conèixer a la secció de dolços. Ens vam donar la mà. La seva era forta, colrada per la història que duia gravada en cada centímetre de la seva pell. Resultà curiós perquè a tots dos ens agradaven les mateixes galetes de nata i ens vam fer amics així, dues generacions unides només per un fil de sucre. Jo mai no havia parlat amb un soldat. Li vaig preguntar on passaria el dia de Nadal perquè tenia por que la vida l’hagués abandonat. Em mirà fixament i el silencí esgarrapà l’aire com si un estol de papallones salvatges acabés de passar per allà. Em contestà amb un somriure i m’allargà una rajola de xocolata. Blanca, la seva preferida.

Un plat de polenta

L'any passat m'ha deixat un regust amarg, però la vida és actitud. A mi m'ha tocat repetir-m'ho molts cops fins que se m'ha quedat gravat a la retina dels meus pensaments. Com si aquests fossin una pel·lícula que es desplega de puntetes, sense fer fressa, i que només veiem quan mirem cap endins. 

L'últim dia de l'any vaig demanar salut, força i coratge, tres desitjos que repeteixo molts anys després. Llavors ho van demanar per a mi, però ara ho faig amb la meva veu i m'erigeixo en soldat del meu propi exèrcit. Jo, que no crec en les guerres, però aquesta batalla té forma de passat que s'entortolliga i torna per recordar-me que molts dels qui em van donar força i coratge ara ja no hi són. Ells són els autèntics herois en silenci, sempre a l'aguait i sempre presents. La meva memòria només té un calaix endreçat on guardo tots els retalls de les persones que m'estimen, que m'han estimat, i que em fan llum per no claudicar. Primer, per tornar a caminar i, ara, per seguir caminant. Entremig, han passat moltes coses, no gaire bones, no gaire dolentes, que m'han ensenyat a caure perquè caure també és un repte. I amb aquests tres desitjos del passat i del present a les mans, obro els punys i els deixo volar perquè m'acompanyin durant la travessia. I la millor cosa que m'enduc de tot plegat és un plat de polenta. No n'havia menjat mai, però ara s'ha convertit en un company de viatge. Sense voler, perquè ja no puc menjar blat ni arròs ni altres cereals d'una llarga llista que es diu no. I és així, per casualitat, que he descobert que era el plat preferit del meu avi italià. Jo no el vaig conèixer, però m'hauria encantat compartir la polenta amb ell i dir-li que ara també és el meu plat preferit. Em queden poquetes coses d'ell, trossets de records que no són meus... però cada cop que menjo un plat de polenta penso en ell, com si fos un cordó umbilical que ha aparegut per sorpresa però que ens unirà per sempre, malgrat tot. Perquè les estrelles només poden brillar en la nit més profunda.