L'infern

Semifinalista d'octubre del IX Concurs de Microrrelats La Microbiblioteca. Moltes microgràcies!

 Oreneta Vila era el nom que feia servir cada cop que es posava el barret i la gavardina grisa i sortia al carrer a caçar la veritat. No era un detectiu qualsevol perquè ell només perseguia els mentiders professionals, però eren difícils de veure perquè no es jugaven els verbs als casinos ni tampoc no escorxaven les síl·labes darrere d’un mostrador com si fossin trossos de carn que es venien a pes. Eren estafadors de vidre translúcid perquè escampaven enganys amb la gràcia dels vents, però eren opacs com les tempestes, tan espessos i foscos perquè cremaven per dins com si l’infern fossin ells.

     El detectiu de les paraules espiava els dolents enmig del silenci perquè era entre mirades i gestos quan es delataven culpables. Llavors, l’ocell gris de ciutat desplegava les ales del vellut de la justícia per abraçar la veritat i volava lliure com només saben fer els que no tenen res per amagar.
-     Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar a treballar.    
 

Azagalada

D'una trobada en una festa literària a Nou Barris, en van néixer una amistat, un compromís i una proposta per col·laborar amb la revista cultural Azagala. 

Entusiasmada amb la prosa i els versos, continuo resseguint el camí sinuós de la tinta, però ara ho faig acompanyada de nous lectors. 

Milions de gràcies per la confiança. Em sento "azagalada": Revista Azagala

Els poetes

Guanyadora del XXXVII Certamen de Poesía Federico García Lorca. Junts salvarem els versos. Moltes gràcies!

Érem dos cors de tinta

que ens escapàvem del món

i en la nostra fuga secreta

brandàvem paraules:

espases de mots,

guerres de síl·labes

que repicaven com cascavells

sobre el terra empedrat,

gastat i guixat

per les estrofes dels anys.

Enamorats dels versos,

la poesia ens remolcava a la vida

mentre buscàvem un mapa

del que havíem de dir

i en el vaixell del destí

ens agafàvem la mà ben fort,

entrellaçant-nos els verbs

que tancaven els punys

del nostre rumb.

Poetes minúsculs,

ens estimàvem entre adjectius

on, àvids de la terra promesa,

la vida se’ns feia majúscula:

animals desbocats pel temps,

ancorats en la memòria

i perduts en la geografia salvatge

del desert infinit

de les pàgines en blanc.

Amb el futur aferrat

als confins de l’ànima,

ara desfullem l’esperança,

feta de pètals

del vellut del silenci

mentre somiem junts

una pàtria invisible,

abraçant-nos al món

amb les ales esteses

abans que el capvespre es fongui

sota el bes de l’estrella polar.

Però tu ara ets lluny,

en una prosa anterior,

i quan la vida t’empenyi

amb l’embat d’una onada,

no et deixis vèncer

per la barbàrie infinita

de la paraula naufragi

i fuig del jou de les lletres

cap al país dels falcons,

on jo sempre t’espero

com una boia flotant

en el mar de la fe.

Rodotraps

Guanyadora del tercer premi de rodotraps de l'Optimot 2019. Moltes gràcies i per moltes rimes!


Llepafils de naixement,
banyabaix de pensament.

Newton

Relat semifinalista del Concurs de Microrrelats La Microbiblioteca del mes de novembre de 2018.

Newton

La por és una ampolla de cava que esclata a l’habitació sense parets de l’ànima. Robin Wonder estava maleït des que va relliscar i va perdre la vida a la Torre Newton; absurdament, perquè la mort sempre és irracional. Des de petit, vivia amb el pànic a les altures enganxat a la pell i detestava els gratacels, aus rapinyaires de ciment que precintaven la vida en capses urbanes. Esclau del terror vertical, necessitava aferrar-se a la gravetat com si fos un objecte i només trobava refugi en els ascensors, màquines perfectes a mercè de la física. Irònicament, el dia del seu accident, l’ascensor no funcionava. I des de llavors, com un Tàntal de ciutat, arrossegava el pes de la mort per aquella escala funesta, en una rutina infinita que només es trencava quan apareixien els primers visitants, atrets per la llegenda del fantasma presoner de la Torre Newton. Eren un grapat d’il·lusos que desafiaven el seu propi destí amb la inconsciència dels bojos. Com un superheroi malèfic, Robin Wonder els seguia i només els havia d’empènyer suaument des de dalt, en una mena de joc macabre de la gravetat. I tots queien al buit, sense pietat, com pomes podrides. Paraula de Newton.