diumenge, 21 de juny de 2015

La mà de Tísner

La senyoreta de català va ser la primera que em va donar la mà. Vam saltar juntes i, des de llavors, que no he parat d'escriure. Com qui bufa ben fort perquè s'esperruquin els pètals d'una dent de lleó i volin enllà, ella va inflar els meus somnis i els va llançar al buit perquè els pogués perseguir. Jo només hi vaig posar les paraules. Tot va començar a setè d'EGB.

Vaig guanyar el primer premi literari en què la senyoreta em va presentar. La cerimònia d'entrega es feia al pati dels Tarongers de la Generalitat de Catalunya, un lloc que sempre serà especial dins del calaix de la meva memòria. Els meus pares, emocionats. Jo, nerviosa. Tot just havia acabat el curs, només em quedava un any d'escola i em donaven un premi a l'edifici més important del meu país. Per més que els records s'esborrin i es difuminin amb el pas del temps, aquest m'ha quedat intacte perquè el tinc gravat a la retina com un dia màgic. Fins i tot en recordo els colors, la imatge cinematogràfica de mi mateixa recorrent el llarg passadís un cop pronunciaren el meu nom i la pel·lícula que continuava filmant les escenes d'un dia que sempre m'acompanya. Jordi Sarsanedas em va entregar el diploma i els obsequis, que pesaven molt, i em va donar la mà. Vaig desfer el camí pel mateix passadís amb l'emoció que em cremava a les galtes i amb el cor convertit en una màquina de vapor que anava a tot drap. Abans de marxar, però, vaig conèixer una persona que em fascinava. Era ell, Tísner, l'home de la mirada única. Em va felicitar pel premi; ell també n'havia guanyat un quan era petit. I em va animar a escriure. Potser va ser pel tacte de la mà de l'escriptor, forta i gruixuda, càlida i ferma, com si aquella encaixada hagués tocat la corda més sensible del meu instrument i m'hagués fet vibrar tota jo. Vaig decidir retallar el record d'aquell dia per dur-lo sempre més a la butxaca dels meus pensaments. I el trec de tant en tant com si fos un cromo de luxe per admirar el meu tresor. Però aquest és dels que no es bescanvien ni es venen al millor postor perquè és un moment únic, un d'aquells instants en què el simple tacte d'una mà va canviar la meva vida en un segon. 


4 comentaris:

  1. Un bon començanent, ben especial! Molt bonic

    ResponElimina
  2. Quin gran record! Molt emotiu!

    Maria A.

    ResponElimina
  3. És un dia que sempre duré gravat a la pell com un brodat de L'estrella. Moltes gràcies, Maria A.!

    ResponElimina