Tinta

Relat semifinalista del mes de desembre del X Microconcurs de La Microbiblioteca.

Tinta

L’home tatuat treballava a la llibreria del barri. Li dèiem en Tinta, però ell no ho sabia. Impertèrrit i absent darrere del taulell, sempre el trobaves llegint, com si aquelles parets folrades de llibres fossin casa seva i tu, un convidat inesperat que s’havia presentat a sopar sense avisar. Era molt xerraire i, un dia, em va confessar que abans era poeta. Jo només li havia vist els braços plens de tinta però, de seguida, la meva imaginació li va recórrer la carretera sinuosa del cos, a la recerca de les lletres perdudes per culpa de tanta roba. Semblava trist i no em vaig atrevir mai a preguntar-li res més. Fins que va plegar i el vaig veure, per casualitat, dos carrers més enllà, apujant la persiana d’un negoci que es deia com la deessa de l’amor i de la guerra Tanit. Ens vam saludar i em va convidar a entrar, en nom de la poesia.

- He tornat a escriure! –em va dir ben eufòric–. Però ara he canviat el paper per la pell perquè la literatura també punxa com una agulla. Si vols, et regalo un vers... tatuat.

I és que la felicitat també pot ser una paraula: Tanit té les mateixes lletres que Tinta.

El árbol

Relat seleccionat en la convocatòria del mes d'octubre del XII Concurso de Microrrelatos sobre Abogados.

Anoche soñé que mi mascarilla me daba superpoderes para ganar todos los casos que atentan contra la salud de los bosques; no en vano me llaman el abogado de corcho, porque tengo alma de árbol pero también porque estoy más sordo que una tapia. La edad me ha dado acceso a la cátedra de la conciencia porque antes yo era puro petróleo, solo buscando vigilar que el dinero de plástico no se me escapase de las manos como si fuera una paloma. Pero ahora ya no llevo traje ni maletín, fundiéndome con la naturaleza cada vez que alguien reclama mis servicios para proteger a la madre tierra, mi única e indefensa clienta, desprovista de mascarillas de ningún tipo que la salven de la hecatombe causada por la humanidad.