dimarts, 9 de març del 2021

Leona

Relat seleccionat en la convocatòria del mes de març del XIII Concurso de Microrrelatos sobre Abogados. 

Leona

Jesús Prados era mi abogado de cabecera. Un tipo excéntrico y demasiado urbano para su apellido silvestre; algo peculiar en su forma de vestir y, por encima de todo, brillante en su oficio. Me ayudó a construir mi defensa en varias ocasiones, que no fueron pocas, porque la vida me ha metido en líos muy gordos. Así que, soy pobre como una rata pero fuerte como una leona, porque es la que alimenta a toda la manada. Y casi nunca he poseído nada propio, hasta que heredé la mansión. Sin embargo, la felicidad material me duró muy poco porque cedí la vivienda al abogado como moneda de cambio para pagar sus honorarios. Al hombre que siempre iba con bermudas y un calcetín de cada color le pareció un trato demasiado divertido para ser verdad. 

- Me las apañaré -le dije. Soy resiliente. Pero confío en ti. 

dimarts, 19 de gener del 2021

Tinta

Relat semifinalista del mes de desembre del X Microconcurs de La Microbiblioteca.

Tinta

L’home tatuat treballava a la llibreria del barri. Li dèiem en Tinta, però ell no ho sabia. Impertèrrit i absent darrere del taulell, sempre el trobaves llegint, com si aquelles parets folrades de llibres fossin casa seva i tu, un convidat inesperat que s’havia presentat a sopar sense avisar. Era molt xerraire i, un dia, em va confessar que abans era poeta. Jo només li havia vist els braços plens de tinta però, de seguida, la meva imaginació li va recórrer la carretera sinuosa del cos, a la recerca de les lletres perdudes per culpa de tanta roba. Semblava trist i no em vaig atrevir mai a preguntar-li res més. Fins que va plegar i el vaig veure, per casualitat, dos carrers més enllà, apujant la persiana d’un negoci que es deia com la deessa de l’amor i de la guerra Tanit. Ens vam saludar i em va convidar a entrar, en nom de la poesia.


- He tornat a escriure! –em va dir ben eufòric–. Però ara he canviat el paper per la pell perquè la literatura també punxa com una agulla. Si vols, et regalo un vers... tatuat.


I és que la felicitat també pot ser una paraula: Tanit té les mateixes lletres que Tinta.

dijous, 7 de gener del 2021

El árbol

Relat seleccionat en la convocatòria del mes d'octubre del XII Concurso de Microrrelatos sobre Abogados.

Anoche soñé que mi mascarilla me daba superpoderes para ganar todos los casos que atentan contra la salud de los bosques; no en vano me llaman el abogado de corcho, porque tengo alma de árbol pero también porque estoy más sordo que una tapia. La edad me ha dado acceso a la cátedra de la conciencia porque antes yo era puro petróleo, solo buscando vigilar que el dinero de plástico no se me escapase de las manos como si fuera una paloma. Pero ahora ya no llevo traje ni maletín, fundiéndome con la naturaleza cada vez que alguien reclama mis servicios para proteger a la madre tierra, mi única e indefensa clienta, desprovista de mascarillas de ningún tipo que la salven de la hecatombe causada por la humanidad.



dijous, 3 de setembre del 2020

Divendres

Relat inclòs a "Naturalment!", el número 182 (estiu 2020) de la revista Ciutat Nova.

El cementiri de paraigües era a l’avinguda de la Pluja, el meu refugi on jugava a ser una heroïna que lluitava contra la barbàrie del món. Nouvinguda a la gran ciutat, aquell racó atapeït d’andròmines fou el meu primer amic de veritat. No el vigilava ningú ni tampoc no rebia visites i així fou com es convertí en el meu secret de la infància. Fins i tot vaig arribar a dibuixar-ne un mapa amb tots els racons i hi vaig posar nom a totes les coses, com una bona cartògrafa. Jo m’hi passava hores i hores, afinant els acordions de la pluja com si fossin instruments de vent perquè em resistia a creure que res es pogués llençar, només perquè estava trencat. Potser era l’única que pensava diferent en una ciutat que vomitava objectes a la velocitat del progrés, però a mi no m’agradava l’olor de nou i era immensament feliç en aquell descampat ple de paraigües esparracats. La fe mou muntanyes i a la meva sempre hi plovia respecte i consciència per les coses petites perquè, en el fons, són les úniques que podem canviar de debò.

     Cada divendres, de matinada, un cotxe fúnebre hi escampava un mar de paraigües trencats com si fossin cendra i allà jeien les despulles sense sepultura que ningú no trobava a faltar, per infinita fortuna meva. Fins que va deixar de ploure i es van morir tots els paraigües del món i també aquell paraigüer oblidat que ja no servia ni per albergar-ne els cadàvers; igual que l’avinguda, que ara es deia del Sol. Però la calor picava tan fort que els paraigües es van tornar a obrir com un ventall i els para-sols urbans es van desplegar de pressa i pertot arreu. Al cap i a la fi, tots servien per protegir-se de les inclemències del cel, però també acabaven llençats i abandonats amb la mateixa sort i en el silenci més absolut, igual que abans, on jo era feliç i a l’ombra de les meves amigues barnilles. Només hi trobava a faltar més nens i nenes idealistes com jo, que en tinguessin prou amb la humilitat d’un paraigua desballestat per desarmar i salvar el nostre planeta blau, tan vell i cansat. Perquè les hores es reciclen cada dia, però nosaltres només som llavors que germinen de pressa i caduquen aviat en el calendari d’una terra que plora perquè no hem entès res de res. 

dijous, 9 de juliol del 2020

Antípodas



Segon premi del jurat del II Concurso de Microrrelatos Historias Imprevistas Eurostars Hotel Company. Moltes gràcies!

Antípodas
 
Aún no había abierto la puerta de mi habitación cuando de repente... todo se volvió del revés. Fue como si saltase una chispa del mechero del tiempo, dónde las agujas seguían girando pero en sentido contrario. Y yo seguía plantada en la alfombra, con los pies desnudos cual raíces acariciando el suelo. O el techo. Parecía un sueño, pero era tan real como que tú me esperabas en el pasillo. Nos miramos sin decirnos nada y entonces cruzaste el umbral de aquel sinsentido. Pasmada y con la boca desencajada, no conseguía despegarme de dónde estaba por miedo a caerme. Era un cuarto pequeño y, sin embargo, parecíamos dos extraños, como polos opuestos que están destinados a no tocarse. Lo peor de todo es que no te diste cuenta, como si todo aquello solamente me sucediera a mí. 

- Cálzate y vámonos. La ciudad nos espera –dijiste tú.

Y yo, como un robot, fui a por mis zapatos, rezando para que alguien diese la vuelta a aquella tortilla de broma. Pero nada cambió, ni en el hotel ni tampoco en la calle, porque todo estaba en su sitio, salvo yo, como si fuese una náufraga en una patria inventada. Sin sentir vértigo ninguno porque mi felicidad ahora estaba en las antípodas.