Oreneta Vila era el nom que feia servir cada cop que es posava el barret i la gavardina grisa i sortia al carrer a caçar la veritat. No era un detectiu qualsevol perquè ell només perseguia els mentiders professionals, però eren difícils de veure perquè no es jugaven els verbs als casinos ni tampoc no escorxaven les síl·labes darrere d’un mostrador com si fossin trossos de carn que es venien a pes. Eren estafadors de vidre translúcid perquè escampaven enganys amb la gràcia dels vents, però eren opacs com les tempestes, tan espessos i foscos perquè cremaven per dins com si l’infern fossin ells.
El detectiu de les paraules espiava els
dolents enmig del silenci perquè era entre mirades i gestos quan es delataven
culpables. Llavors, l’ocell gris de ciutat desplegava les ales del vellut de la
justícia per abraçar la veritat i volava lliure com només saben fer els que no
tenen res per amagar.
- Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar a treballar.
- Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar a treballar.
