Érem
dos cors de tinta
que
ens escapàvem del món
i en la nostra fuga
secreta
brandàvem
paraules:
espases
de mots,
guerres
de síl·labes
que
repicaven com cascavells
sobre
el terra empedrat,
gastat
i guixat
per
les estrofes dels anys.
Enamorats
dels versos,
la
poesia ens remolcava a la vida
mentre
buscàvem un mapa
del
que havíem de dir
i en el vaixell del destí
ens
agafàvem la mà ben fort,
entrellaçant-nos
els verbs
que
tancaven els punys
del
nostre rumb.
Poetes
minúsculs,
ens
estimàvem entre adjectius
on,
àvids de la terra promesa,
la
vida se’ns feia majúscula:
animals
desbocats pel temps,
ancorats
en la memòria
i
perduts en la geografia salvatge
del desert infinit
de les pàgines en blanc.
Amb el futur aferrat
als confins de l’ànima,
ara desfullem l’esperança,
feta de pètals
del vellut del silenci
mentre somiem junts
una pàtria invisible,
abraçant-nos al món
amb les ales esteses
abans que el capvespre es fongui
sota el bes de l’estrella polar.
Però tu ara ets lluny,
en una prosa anterior,
i quan la vida t’empenyi
amb l’embat d’una onada,
no et deixis vèncer
per la barbàrie infinita
de la paraula naufragi
i fuig del jou de les lletres
cap al país dels falcons,
on jo sempre t’espero
com una boia flotant
en el mar de la fe.
