divendres, 12 de juny de 2015

Al meu soldat

He guanyat el XXII Concurs de cartes d'amor 2015 de l'Ajuntament de Calafell. Al meu soldat és un homenatge a dues estrelles de la meva família que no vaig conèixer, la Margarida i en Jaume. Ells em van deixar un fanalet perquè no s'apagués la llum de la història dels promesos de guerra que la meva mare m'havia explicat tantes vegades. Ella el va esperar sempre, però ell no va tornar mai a casa. És el record de dues persones valentes que s'estimaven i m'emociona saber que, almenys gràcies a un grapat de paraules, aquell amor s'ha acabat salvant de l'oblit. 

Al meu soldat,
T'escric una altra carta tenyida de por perquè, cada cop que em poso davant del paper, ho faig amb la incertesa de saber si mai arribaràs a llegir totes aquestes lletres que he aconseguit aplegar amb tant d’esforç. He dibuixat els meus somnis en aquestes cartes i ho he fet amb la traça d’una modista, com si el llapis fos l’agulla dels meus pensaments i el paper, el fil conductor de la nostra història. Em vas agafar la mà per primer cop un dia d’hivern, te’n recordes? Començaven a caure flocs de neu que ens esquitxaven la cara i guardo aquell instant en la memòria com si fos una fotografia, un retall de la nostra felicitat. Com tots els que tenim a sobre la taula del treballador i que les senyores vénen a triar per fer-se’n vestits. Però aquest només és meu.
     Saps què? M’he començat a fer un vestit blau de piquets per a quan vingui l’estiu i se’n vagi aquesta fred maleïda que ens fa viure amagats enmig de tanta guerra… Però, de debò que els colors ens tornaran la felicitat? Aprofitaré les nits per cosir, ja que fa molt de temps que he deixat de dormir i, potser, entre puntada i puntada, podré somiar desperta i fer veure que tot continua igual, que res no ha canviat i que aviat ens casarem. De dia, em toca anar al taller a cosir estrelles als uniformes dels soldats. És curiós, oi? Em passo les hores tocant les estrelles mentre que tu les deus veure totes dormint al ras. I cada cop que n’acabo de cosir una, penso que és per a tu, encara que sigui mentida, perquè les mentides m’ajuden a viure. No sóc una dona de guerra, però m’ha tocat ser la dona d’un soldat i ho assumeixo perquè a casa m’han ensenyat a ser valenta. El meu pare es va morir quan jo era petita, però ell sempre deia que la vida és actitud. És una de les poques coses que en recordo perquè quan es va morir jo tenia vuit anys. Era un home de lleis que no hauria acceptat aquesta guerra ni cap altra, però que l’hauria combatut amb la mateixa fermesa que tu, Jaume. Per això t’estimo, perquè ets l’home que volies ser i te’n vas anar amb la fe als ulls. Envejo les meves germanes perquè totes dues els tenen de color blau. Em perdo en els de la Maria i els de la Carme m’atrapen i, en canvi, et vas enamorar de mi, l’única germana que els té marrons. La meva mare diu que això són ximpleries. Ella també té la mirada blava, però la seva és trista, d’una vida massa viscuda. Potser per això em diu que els meus ulls són especials perquè no li recorden el blau de la seva pena.
     Som una família de dones, però tu ets l’únic soldat que esperem. El cor em batega desbocat cada cop que truquen al timbre de casa o que arriba el carter amb el correu. Torna aviat, Jaume, perquè ja no sé quant de temps podré continuar cosint estrelles per a altres soldats. Però, sobretot, torna, perquè ets el far que em fa llum cada nit quan tot s’apaga. I quan el silenci em fa mal, ets la veu que em parla i que m’envia l’aire que em falta per respirar. 
     No et rendeixis, que aviat tot s’acabarà. Mentrestant, vaig guardant tots els retalls de roba que puc i que ningú no trobarà a faltar al taller. I quan tornis, apedaçarem junts aquesta vida que ens han estripat.



 T’estimo,

Margarida



2 comentaris: