El senyor Miracle vivia al carrer de la Petxina,
número 5; segurament, el més bonic de tota la ciutat perquè allà les llambordes
tenien forma de petxina. Treballava a la fàbrica de mitjons, com gairebé mig
barri, però també era el secretari de la Societat Fantàstica. Es reunien el
primer dijous de cada mes a la llibreria del senyor Carles, quan queia la nit i
només quedaven ells, a aquelles hores intempestives, membres clandestins de la
societat. Eren una comunitat filantròpica, com un eixam d’abelles que
pol·linitzaven la geografia mínima d’aquella ciutat que gairebé no sortia ni
als mapes. També practicaven la religió de la consciència i l’únic vici que
tenien era la cultura; per això era una paraula que sempre escrivien amb
majúscules.
La
Societat Fantàstica era com una d’aquelles petxines del carrer que el senyor
Miracle trepitjava cada dia, perquè el que hi havia a dins era un misteri. Jo
només sé que la llibreria del senyor Carles es deia L’Atlàntida, un paradís
perdut on els Fantàstics somiaven, tot i que en aquell forat de la temprança
els únics cants de sirena que hi havia dormien a les lleixes plenes de llibres.
Uns quants anys més tard, vaig saber que els Fantàstics escrivien L’Enciclopèdia de la temprança, una obra
magna que potser mai no publicarien perquè el món modern no estava disposat a
llegir-la. En el fons, només necessitaven que la temprança fos tan real com el
paper perquè els lectors, cecs de virtuts, la poguessin veure, tocar i olorar
com si fos un pom de flors. Però el paper també talla, crema i s’arruga i les
flors són tan fràgils com un dia de març. I qui vulgui plantar la temprança al
jardí secret de l’ànima tan sols ha d’anar amb molt de compte a l’hora de
regar-la, per no ofegar-la, perquè no sap nedar.
