Sangtraïts

Són petits oceans d'un color indefinit entre el blau, el negre i el morat que em surten a les ungles dels peus. També em fan pensar en un grup de música. La meva generació va néixer amb els cassets i a l'institut la diversitat no anava més enllà de si eres més de Sau, Sopa de Cabra o Sangtraït, i de si anaves a l'esplai o al cau. Jo anava a l'esplai i m'agradava Sangtraït. De fet, va ser el segon casset que vaig tenir perquè el primer era de Queen. I el tercer, de Lluís Llach. Una combinació especial perquè la vida és una amanida i la meva té molts colors diferents. Ara, però, només em queden els sangtraïts a les ungles, cicatrius temporals que s'arraconen amb el temps i que tornen com l'abraçada de les onades del mar. Jo en tinc molt sovint perquè sóc de pell atòpica, com la princesa i el pèsol. Ho reconec, sóc una somiatruites i m'agrada ser la princesa del meu conte. Els sangtraïts, però, només apareixen quan uns homenets em trepitgen. De vegades, jugant; d'altres, a posta; i quasi sempre, per descuit. Els seus peuets cada cop són més grossos, però els meus nebots són els únics que tenen llicència per trepitjar-me. I cada cop que em miro els sangtraïts penso que l'amor és immens, una taca d'oceà que m'inunda i em navega per dins com si jo fos una curculla foradada. Al meu conte no hi ha vaixells pirates ni sirenes. Això sí, de vegades, hi sona Sangtraït de fons. 

Jo també sóc olímpica

Cada quatre anys viatjo fins a un país anomenat Olímpia. És una tradició que arrossego des de petita, com una cicatriu que duc gravada a la pell. La meva, però, és més profunda. Tot va començar l'any en què Barcelona va ser la capital del món i jo també m'ho vaig mirar embadalida, enganxada a la finestra d'uns jocs que ens van semblar més catalans que mai. Me'n recordo com si fos ahir perquè aquell any també em va canviar la vida. O me la va tornar. L'únic que sé és que aquell estiu no vaig estar sola. No podia sortir a jugar ni anar de colònies, però em vaig aferrar al present perquè tenia fe. La mateixa fe del reguitzell d'atletes i d'esportistes que no em cansava de mirar. Era com si a través d'ells jo també pogués córrer, nedar, saltar... i somiar. Em van ensenyar l'assignatura de l'esforç i escarxofada al sofà, esperant el futur, els vaig començar a admirar. Aquells jocs van coincidir en l'espai i el temps com una estrella que va brillar per a mi. I va ser llavors quan vaig aprendre que la vida només és esforç i il·lusió.

Pa amb mantega i xocolata

Avui m'ha vingut al cap l'olor de pa amb mantega i xocolata. Era l'esmorzar dels diumenges quan era petita. Un luxe que esperava tota la setmana i que la meva mare sempre em preparava, com si fos un esmorzar de mudar per celebrar que era festa. Ara ja no puc menjar mantega ni tampoc pa. Només em queden la xocolata negra i els records d'aquells diumenges quan era feliç amb tan poca cosa. Tanco els ulls i encara en recordo el gust perquè tinc la memòria farcida d'olors, com la del cotxe blanc de l'avi, amb els seients de color beix. A l'estiu, el tenia aparcat al pati de Palamós i sempre ens hi deixava pujar per jugar a fer viatges impossibles amb un cotxe que no es movia. I malgrat els anys, aquella olor sempre m'acompanya, com una bufanda del passat. Destenyida i gastada però encara m'abriga. Em fa il·lusió perquè de vegades hi penso i m'emociona saber que duc aquest record enganxat a la pell, com si el cinturó de seguretat del seient del conductor encara m'aferrés al passat. A l'avi. El passat és una maleta profunda on anem entaforant la roba vella. Com la que hi havia guardada a les golfes de ca la Mariona, quan érem unes nenes i jugàvem a disfressar-nos. Cada cop que hi passo per davant, no hi veig un casalot abandonat sinó el castell on somiàvem, només a la tarda, i on les galetes tenien forma de margarida. El passat és un grapat de cendra però el meu encara crema. El present és avui, una paraula que m'imagino blava. I el futur és una finestra a l'horitzó.  

El llac dels cignes

De petita, no volia ser ballarina. Ara tampoc. Tanmateix, em fascina com es posen de puntetes. Semblen cignes a punt d'alçar el vol, a mig camí entre un joc d'equilibri i una oda a la bellesa. Però sobre l'escenari no tenen ales ni plomes, només la lleugeresa d'un moviment eteri gairebé perfecte que fa que tot sembli senzill.  

Jo només escric i jugo amb les paraules, però el Ballet de Moscou ens convida a un viatge en forma d'història. I cada capítol és com una vinyeta de l'auca, perquè la música i la dansa són el vaixell que serpenteja entre els camins d'un conte sense lletres ni accents. I aquest és el valor infinit de la nit d'ahir i de tantes, perquè no calen idiomes ni pàtries per navegar per la cultura.   

Clavicèmbal per a principiants

Em confesso culpable. M'agraden els concerts de clavicèmbal. No havia vist mai aquest instrument de prop ni tampoc de lluny, però ha estat amor a primera vista. La sonoritat antiga de les cordes pulsades com si fossin un estol d'arpes o de violins fent niu en la capsa de ressonància de la posteritat m'ha fet perdre la noció del temps. No sé si és per la solemnitat de la partitura o pel virtuosisme del concertista, però he viatjat en somnis en un estat de mi mateixa on només pot accedir la música. Tancat amb pany i forrellat, només s'obre quan toquen els primers acords i és llavors quan gira la clau, gruixuda i antiga, rovellada per la memòria, oblidada en un país secret del cos que només desterrem quan sona la música. Potser perquè nosaltres també som un instrument i estem fets de milions de cordes o de tecles invisibles que s'activen amb el frec d'una pestanya o el petó d'una papallona. I jo, simplement, com una oreneta perduda que torna a casa, alço el vol i m'imagino ballant amb Mozart en un palau d'un altre segle mentre la música de Bach encara navega per tots els racons del meu cos. Tanmateix no sóc culpable de res perquè ja ho deia un altre mestre de cordes fetes de tinta i de carbó. No era músic, però les paraules són com els acords d'una sonata: "Sigues tu mateix. Els altres llocs estan ocupats". Paraula de Wilde. 

Ralet, ralet

Quan era petita, la baba m'obria la maneta i amb el seu dit gruixut hi dibuixava rodonetes que em feien pessigolles. Jo sempre xisclava de tant de riure i és que la felicitat és així de barata. Ralet, ralet, pica dineret! Ens entreteníem amb aquesta cançoneta i no necessitàvem res més perquè els ralets eren de mentida. Era molt divertit jugar a aquest joc amb ella perquè no tenia pessigolles. En canvi, el meu avi sempre parava la mà amb por. Encara recordo com reia, igual que jo. Per això no li agradava jugar a picar dineret perquè tots dos tenim la mateixa pell. Ell trobava els dinerets pel carrer i sempre tornava a casa amb alguna moneda. Em fa il·lusió poder dir que jo també. Tinc les seves pessigolles, però també n'he heretat el costum de trobar petits tresors. Brillen i només t'has d'ajupir per collir-los. I quan tanco el puny perquè no s'escapin, sento el poder de la memòria a sobre la pell.

Diumenge de Gaires

No és cap secret que Espriu és el meu poeta de capçalera. Me'n vaig enamorar amb La pell de brau, un llibre familiar que he heretat de la biblioteca de la meva bestia. I no confoguem el mot perquè no duu accent, si us plau. Jo li deia tieta Maria perquè era la germana de la baba i ella era una peça més de l'engranatge familiar. Indispensable. Volia ser mestra. Estudiar, llegir, aprendre... però la vida li va ensenyar la lliçó més difícil. Seria modista i és així com va haver d'endreçar els somnis a la caixalera dels retalls i dels rodets de fil. Només li quedaven els llibres que s'anava comprant amb el jornal. Els únics amics entre tanta guerra i tantes llàgrimes. Ella també llegia Espriu i, des que el vaig descobrir, jo també l'he seguit admirant lletra a lletra. Però no ho he fet pas pensant en un sentit de país que molts defensen perquè, per mi, la pàtria són els mots que, entre tots, ens encarreguem de destruir i dinamitar cada dia en una lluita incansable i fins i tot diria que sorda i constant, amb el permís d'en Raimon. El poeta deia que salvàvem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo, però en aquests moments em fa l'efecte de viure en un món de trinxeraires. I mentre n'hi ha que fem equilibris per caçar paraules enmig de tanta contaminació gramatical, la resta sembla que jugui a botxes o a bitlles o a qualsevol joc devastador contra el nostre patrimoni. Ja no es tracta de salvar els boscos ni els oceans ni els pobles a la deriva. Després de despullar-nos i de treure'ns totes les etiquetes i emblemes i banderes i adhesius, què ens queda? Som nosaltres, i què som sinó un grapat de paraules? El nostre llenguatge és el que ens programa per viure, per entendre el món que construïm, que destruïm. El pitjor de perdre una llengua és fer-ho amb la consciència que cada mot que s'apaga és un color menys per pintar les idees. Jo fa temps que ploro per un adverbi. Respon al nom de gaire i he comprovat que s'està extingint. A la televisió, el referent universal per a la majoria de la població, ja ni se'l sent perquè, com en un joc de supervivència, ha estat substituït pel totpoderós massa. Engolit. Foragitat. Conquerit. Ja no tenim gaire fred ni tampoc gaires ganes de fer res, segurament, perquè és un mot genuïnament català, nostrat i intraduïble i, per tant, potencialment perillós. De la mateixa manera que ja no truquem a la Clara perquè aquesta lletra a del principi ens molesta i és més fàcil menjar-nos-la amb musclos, oi? Potser perquè hem decidit que som més de complements directes i estem en una fase de neteja lingüística per economitzar una llengua que, a tall de tisora, cada cop escurcem més. Però també la fem més òrfena. Així que avui i sempre jo també vull salvar els mots, encara que no siguin gaires, perquè cada volta que fa el món és una ocasió perduda per no lluitar per l'únic que ens queda. I si hi ha un Diumenge de Rams, no hi pot haver un Diumenge de Gaires? I per què no avui?