dissabte, 13 d’agost de 2016

Jo també sóc olímpica

Cada quatre anys viatjo fins a un país anomenat Olímpia. És una tradició que arrossego des de petita, com una cicatriu que duc gravada a la pell. La meva, però, és més profunda. Tot va començar l'any en què Barcelona va ser la capital del món i jo també m'ho vaig mirar embadalida, enganxada a la finestra d'uns jocs que ens van semblar més catalans que mai. Me'n recordo com si fos ahir perquè aquell any també em va canviar la vida. O me la va tornar. L'únic que sé és que aquell estiu no vaig estar sola. No podia sortir a jugar ni anar de colònies, però em vaig aferrar al present perquè tenia fe. La mateixa fe del reguitzell d'atletes i d'esportistes que no em cansava de mirar. Era com si a través d'ells jo també pogués córrer, nedar, saltar... i somiar. Em van ensenyar l'assignatura de l'esforç i escarxofada al sofà, esperant el futur, els vaig començar a admirar. Aquells jocs van coincidir en l'espai i el temps com una estrella que va brillar per a mi. I va ser llavors quan vaig aprendre que la vida només és esforç i il·lusió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada