divendres, 8 de juliol de 2016

Clavicèmbal per a principiants

Em confesso culpable. M'agraden els concerts de clavicèmbal. No havia vist mai aquest instrument de prop ni tampoc de lluny, però ha estat amor a primera vista. La sonoritat antiga de les cordes pulsades com si fossin un estol d'arpes o de violins fent niu en la capsa de ressonància de la posteritat m'ha fet perdre la noció del temps. No sé si és per la solemnitat de la partitura o pel virtuosisme del concertista, però he viatjat en somnis en un estat de mi mateixa on només pot accedir la música. Tancat amb pany i forrellat, només s'obre quan toquen els primers acords i és llavors quan gira la clau, gruixuda i antiga, rovellada per la memòria, oblidada en un país secret del cos que només desterrem quan sona la música. Potser perquè nosaltres també som un instrument i estem fets de milions de cordes o de tecles invisibles que s'activen amb el frec d'una pestanya o el petó d'una papallona. I jo, simplement, com una oreneta perduda que torna a casa, alço el vol i m'imagino ballant amb Mozart en un palau d'un altre segle mentre la música de Bach encara navega per tots els racons del meu cos. Tanmateix no sóc culpable de res perquè ja ho deia un altre mestre de cordes fetes de tinta i de carbó. No era músic, però les paraules són com els acords d'una sonata: "Sigues tu mateix. Els altres llocs estan ocupats". Paraula de Wilde. 

2 comentaris:

  1. Preciós!!! El teu escrit m'ha transportat al paradís!
    Moltes gràcies!!!

    ResponElimina