Sangtraïts

Són petits oceans d'un color indefinit entre el blau, el negre i el morat que em surten a les ungles dels peus. També em fan pensar en un grup de música. La meva generació va néixer amb els cassets i a l'institut la diversitat no anava més enllà de si eres més de Sau, Sopa de Cabra o Sangtraït, i de si anaves a l'esplai o al cau. Jo anava a l'esplai i m'agradava Sangtraït. De fet, va ser el segon casset que vaig tenir perquè el primer era de Queen. I el tercer, de Lluís Llach. Una combinació especial perquè la vida és una amanida i la meva té molts colors diferents. Ara, però, només em queden els sangtraïts a les ungles, cicatrius temporals que s'arraconen amb el temps i que tornen com l'abraçada de les onades del mar. Jo en tinc molt sovint perquè sóc de pell atòpica, com la princesa i el pèsol. Ho reconec, sóc una somiatruites i m'agrada ser la princesa del meu conte. Els sangtraïts, però, només apareixen quan uns homenets em trepitgen. De vegades, jugant; d'altres, a posta; i quasi sempre, per descuit. Els seus peuets cada cop són més grossos, però els meus nebots són els únics que tenen llicència per trepitjar-me. I cada cop que em miro els sangtraïts penso que l'amor és immens, una taca d'oceà que m'inunda i em navega per dins com si jo fos una curculla foradada. Al meu conte no hi ha vaixells pirates ni sirenes. Això sí, de vegades, hi sona Sangtraït de fons.