diumenge, 24 d’abril de 2016

Diumenge de Gaires

No és cap secret que Espriu és el meu poeta de capçalera. Me'n vaig enamorar amb La pell de brau, un llibre familiar que he heretat de la biblioteca de la meva bestia. I no confoguem el mot perquè no duu accent, si us plau. Jo li deia tieta Maria perquè era la germana de la baba i ella era una peça més de l'engranatge familiar. Indispensable. Volia ser mestra. Estudiar, llegir, aprendre... però la vida li va ensenyar la lliçó més difícil. Seria modista i és així com va haver d'endreçar els somnis a la caixalera dels retalls i dels rodets de fil. Només li quedaven els llibres que s'anava comprant amb el jornal. Els únics amics entre tanta guerra i tantes llàgrimes. Ella també llegia Espriu i, des que el vaig descobrir, jo també l'he seguit admirant lletra a lletra. Però no ho he fet pas pensant en un sentit de país que molts defensen perquè, per mi, la pàtria són els mots que, entre tots, ens encarreguem de destruir i dinamitar cada dia en una lluita incansable i fins i tot diria que sorda i constant, amb el permís d'en Raimon. El poeta deia que salvàvem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo, però en aquests moments em fa l'efecte de viure en un món de trinxeraires. I mentre n'hi ha que fem equilibris per caçar paraules enmig de tanta contaminació gramatical, la resta sembla que jugui a botxes o a bitlles o a qualsevol joc devastador contra el nostre patrimoni. Ja no es tracta de salvar els boscos ni els oceans ni els pobles a la deriva. Després de despullar-nos i de treure'ns totes les etiquetes i emblemes i banderes i adhesius, què ens queda? Som nosaltres, i què som sinó un grapat de paraules? El nostre llenguatge és el que ens programa per viure, per entendre el món que construïm, que destruïm. El pitjor de perdre una llengua és fer-ho amb la consciència que cada mot que s'apaga és un color menys per pintar les idees. Jo fa temps que ploro per un adverbi. Respon al nom de gaire i he comprovat que s'està extingint. A la televisió, el referent universal per a la majoria de la població, ja ni se'l sent perquè, com en un joc de supervivència, ha estat substituït pel totpoderós massa. Engolit. Foragitat. Conquerit. Ja no tenim gaire fred ni tampoc gaires ganes de fer res, segurament, perquè és un mot genuïnament català, nostrat i intraduïble i, per tant, potencialment perillós. De la mateixa manera que ja no truquem a la Clara perquè aquesta lletra a del principi ens molesta i és més fàcil menjar-nos-la amb musclos, oi? Potser perquè hem decidit que som més de complements directes i estem en una fase de neteja lingüística per economitzar una llengua que, a tall de tisora, cada cop escurcem més. Però també la fem més òrfena. Així que avui i sempre jo també vull salvar els mots, encara que no siguin gaires, perquè cada volta que fa el món és una ocasió perduda per no lluitar per l'únic que ens queda. I si hi ha un Diumenge de Rams, no hi pot haver un Diumenge de Gaires? I per què no avui?

1 comentari:

  1. Felicitats pel teu esperit de lluita!!! Jo també m'hi apunto encara que no en sé gaire.
    Maria Assumpció

    ResponElimina