diumenge, 6 de desembre del 2015

Futur

Amb música de fons de Kerobia, deixo lliscar la tarda i m'hi abandono a bord del patinet del temps. Viatjo pels pensaments i m'aturo a les estacions que la meva memòria reclama. 

Desembre, un any que per fi s'acaba, dies que van caient com si fossin fulles que l'hivern s'emporta. I, al final, tot es resumeix en un bombolla que ha explotat plena de sorpreses. Després de dos anys i gairebé al llindar de l'asma, aquesta primavera em van diagnosticar al·lèrgia al pol·len i als àcars. Ha estat una lluita sorda i constant, com diu la cançó, perquè els metges sempre m'havien dit que ni cas, que era un refredat. Però... des que les vacunes han entrat en contacte amb la meva pell, he sentit que, ara sí, podia desplegar tímidament les ales i volar com una papallona de colors, caçant la llibertat robada. Malgrat tot, a aquest simulacre de vol s'ha afegit un altre viatge més llarg. I ara que l'any s'acaba, espero que el camí també es faci més curt fins que es difumini del tot i es converteixi en una pilota de passat que pugui llançar ben lluny, cap a l'infinit. O cap a Saturn, el planeta preferit del meu nebot. I també el meu. Avui m'ha trucat per telèfon per explicar-me que ha anat al planetari i que Plutó ja no és un planeta. El millor d'aquest desembre, el cotxe escombra del temps que ens ajuda a dir adéu. Jo també ho faig per començar un any en blanc, nou de trinca, sense la incertesa de no saber per què feia dos anys que em trobava malament, sense ser la Marta que volia ser. I ara sé més coses de per què no podia respirar i de per què m'havia convertit en una esclava de la incertesa i de la por. Quan gairebé ningú no t'ajuda ni et creu i tothom es pensa que no menges, que són els nervis... Però tu vius un infern perquè et passa de tot... I més. 

Ahir em van donar els resultats d'una analítica molt especial que m'ha confirmat el perquè de tot plegat. Tinc intoleràncies alimentàries. I això és com si s'obrís el cel i em deixés veure les estrelles que fins ara jo tenia prohibides perquè, si plores, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. Dit i fet. Amb la llista a sota el braç, he anat a comprar una vida nova, aquest cop, mirant bé totes les etiquetes i vigilant que no em donin canana (perquè diuen que és menjar de pobres però a mi m'agrada tant o més que el calamar). La felicitat és en coses tan petites com en un grapat de festucs que et pots menjar sense por o en un pot de mermelada que no té aquella alga que a tu et fa tant de mal. No és una renúncia. És un triomf, la victòria del cos sobre el terror. Després de tantes proves, tants metges, tantes anàlisis i dues gastroscòpies. Perquè la felicitat no és res més que un plat de tranquil·litat. Sense moltes de les coses d'abans, perquè ara són tot allò que em sobra. En canvi, ara tinc l'armari de la cuina ple de futur. El llegeixo a les etiquetes de tot allò que és nou, que em saluda i em dóna la benvinguda a una llibertat que primer vaig aprendre a tornar a respirar. I ara, la mastego de nou i me l'empasso amb la confiança que tot anirà millor. La vida és una cinta mètrica que, de vegades, una mà fantasma ens talla a mig camí, però cadascú sargeix el present amb puntades d'il·lusió i de fe. Jo ja tinc el fil i l'agulla a la mà.

2 comentaris:

  1. Que en el camí que ara comences hi trobis paisatges amables que et proporcionin experiències molt positives i engrescadores. T'ho mereixes!!! Bona sort!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies! He demanat als Reis una goma d'esborrar màgica. Tant de bo que tothom pogués fer el mateix...

      Elimina