dimarts, 27 d’octubre de 2015

Sopa de pa

Avui és un dia gris, una bombolla d'emocions a punt d'explotar, una data que sempre em recorda qui sóc. El meu avi se'n va anar la nit del meu aniversari, mentre tots dormíem, i l'endemà, quan va sonar el telèfon a primera hora del matí, units pel fil del calendari, ho vaig saber abans que ningú. S'havia esperat que fos de nit per marxar de puntetes, sense fer fressa, perquè ell era un home d'acció. El recordo callat, però també rient, jugant al treballador, tirant-nos boles de neu a la Devesa, comprant-nos mantecados i sent l'avi que qualsevol hauria somiat tenir. El meu únic avi, la persona que m'ha pintat mitja vida de colors. Em deia Marteta, l'única persona que feia servir aquest nom perquè a casa me'n diuen d'altres. I aquest nom només era seu. Encara ens estimem perquè jo sé que em mira des del cel. L'estrella de la meva àvia es va apagar abans, però estic segura que el meu avi es va cosir una manta per al viatge i hi va brodar la seva estrella perquè la baba era una modista amb els dits d'or i les mans de plata. Cada nit m'abrigo amb aquesta manta invisible i m'imagino que les estrelles brillen per a mi, en una melodia de llum que m'escalfa els records. Aquells sopars al voltant de la taula rodona de la saleta menjant sopa de pa, amb aquella olor i aquell gust que no m'agradaven gens. I ara que no puc menjar aquesta sopa que feia l'avi, però, tinc la imatge d'aquells vespres clavada per sempre a la paret de la galeria dels records. 

I, en un dia com avui, només se m'acut somriure i dir gràcies.

2 comentaris: