dilluns, 27 de juliol de 2015

Modiano

Patrick Modiano no és italià. Jo tampoc. Ell és francès. Jo sóc catalana: països veïns. Ell té un cognom italià. Jo també i tots dos tenim guardat aquest trosset de pàtria al cofre secret de la nostra identitat. Ell és Nobel; jo, en canvi, més aviat novella. El vaig descobrir fa molts anys, quan només era un escriptor enmig de la multitud, una ombra que es projectava pel carrer de les botigues fosques i en el cafè de la joventut perduda. En un París que m'embriagava a cada pàgina. I me'n vaig enamorar perquè admirava com era capaç de pintar la ciutat amb paraules, de dibuixar-ne les olors i les emocions. Vaig pensar que feia literatura màgica, com si m'hagués inventat un nou gènere literari només per a ell. I ell era l'escriptor que jo volia ser, en qui em volia convertir. Des de llavors, m'he afanyat a llegir-lo, a buscar-ne tots els títols en català. Avui, per fi, tinc l'últim i els dits ja em cremen com una ratlla de foc a l'horitzó. Cada cop que començo un llibre de Modiano és com si, en el fons, només fos un etern retorn cap a un món en què la protagonista sempre és la mateixa ciutat, immortalitzada en un homenatge de tinta constant. I mentre el mestre esculpeix la seva ciutat amb paraules, jo somio la meva. El que la literatura ha unit, que no ho separi l'home.

2 comentaris: