Diumenge de Gaires

No és cap secret que Espriu és el meu poeta de capçalera. Me'n vaig enamorar amb La pell de brau, un llibre familiar que he heretat de la biblioteca de la meva bestia. I no confoguem el mot perquè no duu accent, si us plau. Jo li deia tieta Maria perquè era la germana de la baba i ella era una peça més de l'engranatge familiar. Indispensable. Volia ser mestra. Estudiar, llegir, aprendre... però la vida li va ensenyar la lliçó més difícil. Seria modista i és així com va haver d'endreçar els somnis a la caixalera dels retalls i dels rodets de fil. Només li quedaven els llibres que s'anava comprant amb el jornal. Els únics amics entre tanta guerra i tantes llàgrimes. Ella també llegia Espriu i, des que el vaig descobrir, jo també l'he seguit admirant lletra a lletra. Però no ho he fet pas pensant en un sentit de país que molts defensen perquè, per mi, la pàtria són els mots que, entre tots, ens encarreguem de destruir i dinamitar cada dia en una lluita incansable i fins i tot diria que sorda i constant, amb el permís d'en Raimon. El poeta deia que salvàvem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo, però en aquests moments em fa l'efecte de viure en un món de trinxeraires. I mentre n'hi ha que fem equilibris per caçar paraules enmig de tanta contaminació gramatical, la resta sembla que jugui a botxes o a bitlles o a qualsevol joc devastador contra el nostre patrimoni. Ja no es tracta de salvar els boscos ni els oceans ni els pobles a la deriva. Després de despullar-nos i de treure'ns totes les etiquetes i emblemes i banderes i adhesius, què ens queda? Som nosaltres, i què som sinó un grapat de paraules? El nostre llenguatge és el que ens programa per viure, per entendre el món que construïm, que destruïm. El pitjor de perdre una llengua és fer-ho amb la consciència que cada mot que s'apaga és un color menys per pintar les idees. Jo fa temps que ploro per un adverbi. Respon al nom de gaire i he comprovat que s'està extingint. A la televisió, el referent universal per a la majoria de la població, ja ni se'l sent perquè, com en un joc de supervivència, ha estat substituït pel totpoderós massa. Engolit. Foragitat. Conquerit. Ja no tenim gaire fred ni tampoc gaires ganes de fer res, segurament, perquè és un mot genuïnament català, nostrat i intraduïble i, per tant, potencialment perillós. De la mateixa manera que ja no truquem a la Clara perquè aquesta lletra a del principi ens molesta i és més fàcil menjar-nos-la amb musclos, oi? Potser perquè hem decidit que som més de complements directes i estem en una fase de neteja lingüística per economitzar una llengua que, a tall de tisora, cada cop escurcem més. Però també la fem més òrfena. Així que avui i sempre jo també vull salvar els mots, encara que no siguin gaires, perquè cada volta que fa el món és una ocasió perduda per no lluitar per l'únic que ens queda. I si hi ha un Diumenge de Rams, no hi pot haver un Diumenge de Gaires? I per què no avui?

Escombrant el març

Pensar és una peixera de possibilitats on totes neden a contracorrent. El millor de tot, però, és que són de colors i brillen com un far enmig de la fosca. Avui m'he adonat que penso en taronja, malgrat que és un color que no m'agrada gens. És irònic però cert. Ja em coneixen a la botigueta del barri perquè sóc la noia que compra les carbasses de quatre en quatre i que sempre demana si hi ha moniatos i caquis. Els préssecs em tornen boja i me'ls poso a tot arreu, fins i tot als cabells. Des del xampú a la fruita i del suc a la mermelada. Així, sense fer fressa, la meva vida s'ha tenyit de color taronja, però no del taronja de sempre sinó del meu. El que fa que sigui la Marta perquè no m'agraden les taronges ni tampoc el suc que fan. Però que no se'm malinterpreti perquè fa molts anys que vaig deixar de creure que les ideologies es pinten amb l'arc de Sant Martí. Ara només crec en la filosofia, que és l'art de pensar però de pensar bé, perquè aquesta és l'única manera de salvar-nos de la difícil circumstància de viure. I quan ens roben un color, només cal saber canviar-lo per un altre perquè les limitacions no ens fan més dèbils sinó més astuts. És el que he fet jo perquè no només penso en taronja... També en tofu. Bona Pasqua! 

Catorze

Quina il·lusió! Aquest any de traspàs m'ha picat l'ullet perquè he guanyat la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca. Moltíssimes gràcies a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès! :) 

Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida.

     Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas.

Catorze. Microrelat guanyador en català de la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca. 

Dilluns

Avui és dilluns. Amb un poema de Miguel Hernández als llavis, tanco els ulls i m'embriago amb el regust de les paraules. L'arquitectura dels mots és per a principiants. Les idees s'enfilen soles per les parets de l'escriptura i s'embasten amb els fils de la vida, dels colors de la veritat. Perquè la mentida només es pot cosir amb un rodet invisible. I de tan transparent, així resulta tan opaca, com un cop de puny a la consciència. 

Però jo no vull parlar de vida ni de fets. Els verbs són la roca on ens aferrem, l'últim baluard per defensar. I mentre els dits rellisquen i lluiten i esgarrapen la pedra, deixem de pensar perquè només així, buidant la memòria, aconseguim la victòria. A mi em passa una cosa semblant quan escric. No és un exercici conscient d'arquitectura ni d'enginyeria gramatical. Tots els personatges haurien de fer com els del mestre Pirandello i anar a la recerca d'autor. Les lletres juguen a desdibuixar-se en la meva ment embullada i mentre contemplo les constel·lacions de síl·labes que duc enganxades a la pell i les ressegueixo amb els dits, com si es poguessin tocar de veritat, apareixen de sobte. Se'm fan visibles i és llavors quan tot encaixa, en l'immens trencaclosques de cada dia. Jo també sóc una fàbrica de peces, però les meves són totes diferents. I cadascuna té un títol, amb noms i cognoms que han sorgit del no-res, segurament, de la capbussada eterna de la meva imaginació. El lloc exacte de la pesca... és un secret. 

Joe Cadillac

Menció del mes de desembre del Premi de microrelats La Microbiblioteca de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Moltes gràcies! :)

Joe Cadillac era un heroi. Li agradaven els cotxes clàssics i només llegia el diari el dilluns perquè deia que era el dia en què Déu feia girar la maneta del món. Fou pilot de guerra i encara tenia la mirada trista. El vaig conèixer un disset de desembre. Ho recordo bé perquè fou una setmana abans de Nadal de l’any de la gran nevada que va tenyir de blanc tota la ciutat. Mai abans no havia entrat en aquell supermercat, però la tempesta em va sorprendre en un barri que no era el meu sense saber què fer. I així ens vam conèixer a la secció de dolços. Ens vam donar la mà. La seva era forta, colrada per la història que duia gravada en cada centímetre de la seva pell. Resultà curiós perquè a tots dos ens agradaven les mateixes galetes de nata i ens vam fer amics així, dues generacions unides només per un fil de sucre. Jo mai no havia parlat amb un soldat. Li vaig preguntar on passaria el dia de Nadal perquè tenia por que la vida l’hagués abandonat. Em mirà fixament i el silencí esgarrapà l’aire com si un estol de papallones salvatges acabés de passar per allà. Em contestà amb un somriure i m’allargà una rajola de xocolata. Blanca, la seva preferida.

Un plat de polenta

L'any passat m'ha deixat un regust amarg, però la vida és actitud. A mi m'ha tocat repetir-m'ho molts cops fins que se m'ha quedat gravat a la retina dels meus pensaments. Com si aquests fossin una pel·lícula que es desplega de puntetes, sense fer fressa, i que només veiem quan mirem cap endins. 

L'últim dia de l'any vaig demanar salut, força i coratge, tres desitjos que repeteixo molts anys després. Llavors ho van demanar per a mi, però ara ho faig amb la meva veu i m'erigeixo en soldat del meu propi exèrcit. Jo, que no crec en les guerres, però aquesta batalla té forma de passat que s'entortolliga i torna per recordar-me que molts dels qui em van donar força i coratge ara ja no hi són. Ells són els autèntics herois en silenci, sempre a l'aguait i sempre presents. La meva memòria només té un calaix endreçat on guardo tots els retalls de les persones que m'estimen, que m'han estimat, i que em fan llum per no claudicar. Primer, per tornar a caminar i, ara, per seguir caminant. Entremig, han passat moltes coses, no gaire bones, no gaire dolentes, que m'han ensenyat a caure perquè caure també és un repte. I amb aquests tres desitjos del passat i del present a les mans, obro els punys i els deixo volar perquè m'acompanyin durant la travessia. I la millor cosa que m'enduc de tot plegat és un plat de polenta. No n'havia menjat mai, però ara s'ha convertit en un company de viatge. Sense voler, perquè ja no puc menjar blat ni arròs ni altres cereals d'una llarga llista que es diu no. I és així, per casualitat, que he descobert que era el plat preferit del meu avi italià. Jo no el vaig conèixer, però m'hauria encantat compartir la polenta amb ell i dir-li que ara també és el meu plat preferit. Em queden poquetes coses d'ell, trossets de records que no són meus... però cada cop que menjo un plat de polenta penso en ell, com si fos un cordó umbilical que ha aparegut per sorpresa però que ens unirà per sempre, malgrat tot. Perquè les estrelles només poden brillar en la nit més profunda.    

Els cinc d'Uguai

Menció del mes de novembre del Premi de microrelats La Microbiblioteca de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. Moltes gràcies :)

L’home sense nom tenia una mirada inquisidora que em fascinava. Feia mitja vida que l’espiava, però ell em va desemmascarar primer quan em va dir: Només quedem tu i jo. Em va desarmar amb la força àcida i punyent d’aquells mots. Vaig desviar la mirada a la fotografia de la paret. Cinc desconeguts que m’interrogaven; tants anys i jo encara no havia desxifrat com es deien. L’home sense nom era el que feia cinc, l’únic que quedava viu. Els cinc d’Uguai. Jo els havia posat aquell nom, jo els havia fet aquella foto. Uguai només era una paraula secreta que em protegia, el meu abric de cinc lletres que sempre duia posat.

     Llavors, ell va fer una ganyota enmig de la boira del temps, de victòria, mentre jo m’empassava el fum de la derrota. M’havia quedat atrapat com un insecte a la teranyina del meu joc d’espies. Tots els jugadors aposten i jo havia estat imprudent perquè ho havia arriscat tot a una sola fitxa. I ara, sobre el rovell de la memòria, havia perdut en la tirada que feia cinc.