Pa amb mantega i xocolata

Avui m'ha vingut al cap l'olor de pa amb mantega i xocolata. Era l'esmorzar dels diumenges quan era petita. Un luxe que esperava tota la setmana i que la meva mare sempre em preparava, com si fos un esmorzar de mudar per celebrar que era festa. Ara ja no puc menjar mantega ni tampoc pa. Només em queden la xocolata negra i els records d'aquells diumenges quan era feliç amb tan poca cosa. Tanco els ulls i encara en recordo el gust perquè tinc la memòria farcida d'olors, com la del cotxe blanc de l'avi, amb els seients de color beix. A l'estiu, el tenia aparcat al pati de Palamós i sempre ens hi deixava pujar per jugar a fer viatges impossibles amb un cotxe que no es movia. I malgrat els anys, aquella olor sempre m'acompanya, com una bufanda del passat. Destenyida i gastada però encara m'abriga. Em fa il·lusió perquè de vegades hi penso i m'emociona saber que duc aquest record enganxat a la pell, com si el cinturó de seguretat del seient del conductor encara m'aferrés al passat. A l'avi. El passat és una maleta profunda on anem entaforant la roba vella. Com la que hi havia guardada a les golfes de ca la Mariona, quan érem unes nenes i jugàvem a disfressar-nos. Cada cop que hi passo per davant, no hi veig un casalot abandonat sinó el castell on somiàvem, només a la tarda, i on les galetes tenien forma de margarida. El passat és un grapat de cendra però el meu encara crema. El present és avui, una paraula que m'imagino blava. I el futur és una finestra a l'horitzó.  

El llac dels cignes

De petita, no volia ser ballarina. Ara tampoc. Tanmateix, em fascina com es posen de puntetes. Semblen cignes a punt d'alçar el vol, a mig camí entre un joc d'equilibri i una oda a la bellesa. Però sobre l'escenari no tenen ales ni plomes, només la lleugeresa d'un moviment eteri gairebé perfecte que fa que tot sembli senzill.  

Jo només escric i jugo amb les paraules, però el Ballet de Moscou ens convida a un viatge en forma d'història. I cada capítol és com una vinyeta de l'auca, perquè la música i la dansa són el vaixell que serpenteja entre els camins d'un conte sense lletres ni accents. I aquest és el valor infinit de la nit d'ahir i de tantes, perquè no calen idiomes ni pàtries per navegar per la cultura.   

Clavicèmbal per a principiants

Em confesso culpable. M'agraden els concerts de clavicèmbal. No havia vist mai aquest instrument de prop ni tampoc de lluny, però ha estat amor a primera vista. La sonoritat antiga de les cordes pulsades com si fossin un estol d'arpes o de violins fent niu en la capsa de ressonància de la posteritat m'ha fet perdre la noció del temps. No sé si és per la solemnitat de la partitura o pel virtuosisme del concertista, però he viatjat en somnis en un estat de mi mateixa on només pot accedir la música. Tancat amb pany i forrellat, només s'obre quan toquen els primers acords i és llavors quan gira la clau, gruixuda i antiga, rovellada per la memòria, oblidada en un país secret del cos que només desterrem quan sona la música. Potser perquè nosaltres també som un instrument i estem fets de milions de cordes o de tecles invisibles que s'activen amb el frec d'una pestanya o el petó d'una papallona. I jo, simplement, com una oreneta perduda que torna a casa, alço el vol i m'imagino ballant amb Mozart en un palau d'un altre segle mentre la música de Bach encara navega per tots els racons del meu cos. Tanmateix no sóc culpable de res perquè ja ho deia un altre mestre de cordes fetes de tinta i de carbó. No era músic, però les paraules són com els acords d'una sonata: "Sigues tu mateix. Els altres llocs estan ocupats". Paraula de Wilde. 

Ralet, ralet

Quan era petita, la baba m'obria la maneta i amb el seu dit gruixut hi dibuixava rodonetes que em feien pessigolles. Jo sempre xisclava de tant de riure i és que la felicitat és així de barata. Ralet, ralet, pica dineret! Ens entreteníem amb aquesta cançoneta i no necessitàvem res més perquè els ralets eren de mentida. Era molt divertit jugar a aquest joc amb ella perquè no tenia pessigolles. En canvi, el meu avi sempre parava la mà amb por. Encara recordo com reia, igual que jo. Per això no li agradava jugar a picar dineret perquè tots dos tenim la mateixa pell. Ell trobava els dinerets pel carrer i sempre tornava a casa amb alguna moneda. Em fa il·lusió poder dir que jo també. Tinc les seves pessigolles, però també n'he heretat el costum de trobar petits tresors. Brillen i només t'has d'ajupir per collir-los. I quan tanco el puny perquè no s'escapin, sento el poder de la memòria a sobre la pell.

Diumenge de Gaires

No és cap secret que Espriu és el meu poeta de capçalera. Me'n vaig enamorar amb La pell de brau, un llibre familiar que he heretat de la biblioteca de la meva bestia. I no confoguem el mot perquè no duu accent, si us plau. Jo li deia tieta Maria perquè era la germana de la baba i ella era una peça més de l'engranatge familiar. Indispensable. Volia ser mestra. Estudiar, llegir, aprendre... però la vida li va ensenyar la lliçó més difícil. Seria modista i és així com va haver d'endreçar els somnis a la caixalera dels retalls i dels rodets de fil. Només li quedaven els llibres que s'anava comprant amb el jornal. Els únics amics entre tanta guerra i tantes llàgrimes. Ella també llegia Espriu i, des que el vaig descobrir, jo també l'he seguit admirant lletra a lletra. Però no ho he fet pas pensant en un sentit de país que molts defensen perquè, per mi, la pàtria són els mots que, entre tots, ens encarreguem de destruir i dinamitar cada dia en una lluita incansable i fins i tot diria que sorda i constant, amb el permís d'en Raimon. El poeta deia que salvàvem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo, però en aquests moments em fa l'efecte de viure en un món de trinxeraires. I mentre n'hi ha que fem equilibris per caçar paraules enmig de tanta contaminació gramatical, la resta sembla que jugui a botxes o a bitlles o a qualsevol joc devastador contra el nostre patrimoni. Ja no es tracta de salvar els boscos ni els oceans ni els pobles a la deriva. Després de despullar-nos i de treure'ns totes les etiquetes i emblemes i banderes i adhesius, què ens queda? Som nosaltres, i què som sinó un grapat de paraules? El nostre llenguatge és el que ens programa per viure, per entendre el món que construïm, que destruïm. El pitjor de perdre una llengua és fer-ho amb la consciència que cada mot que s'apaga és un color menys per pintar les idees. Jo fa temps que ploro per un adverbi. Respon al nom de gaire i he comprovat que s'està extingint. A la televisió, el referent universal per a la majoria de la població, ja ni se'l sent perquè, com en un joc de supervivència, ha estat substituït pel totpoderós massa. Engolit. Foragitat. Conquerit. Ja no tenim gaire fred ni tampoc gaires ganes de fer res, segurament, perquè és un mot genuïnament català, nostrat i intraduïble i, per tant, potencialment perillós. De la mateixa manera que ja no truquem a la Clara perquè aquesta lletra a del principi ens molesta i és més fàcil menjar-nos-la amb musclos, oi? Potser perquè hem decidit que som més de complements directes i estem en una fase de neteja lingüística per economitzar una llengua que, a tall de tisora, cada cop escurcem més. Però també la fem més òrfena. Així que avui i sempre jo també vull salvar els mots, encara que no siguin gaires, perquè cada volta que fa el món és una ocasió perduda per no lluitar per l'únic que ens queda. I si hi ha un Diumenge de Rams, no hi pot haver un Diumenge de Gaires? I per què no avui?

Escombrant el març

Pensar és una peixera de possibilitats on totes neden a contracorrent. El millor de tot, però, és que són de colors i brillen com un far enmig de la fosca. Avui m'he adonat que penso en taronja, malgrat que és un color que no m'agrada gens. És irònic però cert. Ja em coneixen a la botigueta del barri perquè sóc la noia que compra les carbasses de quatre en quatre i que sempre demana si hi ha moniatos i caquis. Els préssecs em tornen boja i me'ls poso a tot arreu, fins i tot als cabells. Des del xampú a la fruita i del suc a la mermelada. Així, sense fer fressa, la meva vida s'ha tenyit de color taronja, però no del taronja de sempre sinó del meu. El que fa que sigui la Marta perquè no m'agraden les taronges ni tampoc el suc que fan. Però que no se'm malinterpreti perquè fa molts anys que vaig deixar de creure que les ideologies es pinten amb l'arc de Sant Martí. Ara només crec en la filosofia, que és l'art de pensar però de pensar bé, perquè aquesta és l'única manera de salvar-nos de la difícil circumstància de viure. I quan ens roben un color, només cal saber canviar-lo per un altre perquè les limitacions no ens fan més dèbils sinó més astuts. És el que he fet jo perquè no només penso en taronja... També en tofu. Bona Pasqua! 

Catorze

Quina il·lusió! Aquest any de traspàs m'ha picat l'ullet perquè he guanyat la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca. Moltíssimes gràcies a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès! :) 

Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida.

     Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas.

Catorze. Microrelat guanyador en català de la convocatòria del mes de febrer del V Concurs de Microrelats La Microbiblioteca.