divendres, 23 de desembre del 2016

Nadal

Quan era petita, Nadal no era només un dia, unes vacances d'hivern, una paraula que feia festa, una festa en una paraula. Us confessaré un secret. Em diverteixo jugant a girar les lletres. Així, de cop, Nadal es converteix en landa, un lloc cobert de mates que trobem recollit al diccionari. A mi no m'han agradat mai els números. De vegades, encara compto amb els dits, però les paraules, en canvi, em tornen boja. Hi jugo tothora com qui fa malabars amb l'abecedari i em fan companyia perquè mai no s'esborren. Avui, però, aquella tinta indeleble sembla que ja no ho és tant i ara tot es fon sota el pes del progrés. És una allau que ha escombrat els boscos de l'ànima. Jo aquests dies estic trista quan respiro. Ens hem acostumat a tenir-ho tot, a voler-ho tot i, segurament, això ens ha fet perdre en la immensitat del no-res. Quan passejo pels carrers i veig els llumets de colors i la gent carregada de bosses, m'envaeix una onada de fred. Semblem autòmates, simples obrers de la fàbrica d'estripar regals. Jo només vull caminar i sentir la màgia de les persones que caminen amb mi. Sense solidaritat encoberta. Sense consumisme hipòcrita. No és impossible. Amb una mà intento atrapar un grapat d'il·lusions que volen lliures. A l'altra, hi guardo l'esperança, a dins del puny tancat, perquè no s'escapi.





2 comentaris:

  1. I jo sense les paraules què faria? Impreses en les pàgines dels llibres, m'ajuden a atrapar les meves il·lusions i a mantenir l'esperança viva dins el meu cor; i escoltades a cau d'orella el pont per superar els immensos sotracs de la vida.

    ResponElimina
  2. Salvador Espriu té un vers que diu "salvàvem els mots, el meu poble i jo". Però a mi els mots també em salven de tot... Bon Nadal, Maria! :)

    ResponElimina