dimarts, 4 d’agost del 2015

La vie en rose

M'han regalat un parell de sabates de color magenta. O vermell porpra. Una altra manera de dir el mateix, perquè la fantasia es pot pintar de moltes maneres. I mentre em miro els peus em poso a ballar perquè el rosa em transporta i així començo a entonar una melodia de fa més de seixanta anys, quan el món era més jove i més innocent. És una de les meves cançons preferides d'Édith Piaf i no em canso mai d'escoltar-la, no tant pel que hi diu sinó pel tacte de vellut de la musiqueta del temps que m'embolcalla i em fa presonera durant una estoneta curta d'un passat que no m'ha tocat viure. Fa cosa d'un parell d'anys, feia un trajecte curt tornant de Salt i, encara me'n recordo, just a la cantonada del Bar Núria va sonar aquesta cançó a la ràdio de l'autobús. No vaig poder evitar somriure i vaig pensar que era curiós perquè semblava una sintonia equivocada, una interferència temporal, un regal fugaç només per a mi. No sé si els altres passatgers van sentir el mateix, però per a mi va ser com si m'engolís una bombolla i només amb aquells minuts escassos ja en vaig tenir prou per volar lluny d'aquell seient. Fins que es va acabar la cançó. Fins que en va sonar una altra de molt més moderna, com si l'anterior només es tractés d'un error, d'una interrupció.

Sempre he pensat que m'he equivocat de segle. Sort que sempre em podré posar les meves sabates de la felicitat i ballar al so de la meva chanson en rose...

4 comentaris: