Mayflower

Rob Mayflower s’embarcà en una aventura d’exili sota un nom inventat perquè a alta mar les mentides no són cap crim si ningú no les veu. I com un ratolí de coberta, es dedicà a ratar el temps com només saben fer els polissons, però s’equivocà de nom perquè no s’esperava que un altre naufragi li estrellés el futur que cosia d’amagat del món. Es tancà en una bombolla que l’horror d’aquella nit va deixar buida i es va prometre sobreviure com una obligació per a algú amb nom de vaixell enfonsat a bord d’un transatlàntic que semblava invencible. No sabia com, però la sort li passà per sobre com una alenada de vida. I des de llavors, l’únic polissó del Titànic vivia per explicar-ho. Convidat per tots els naviliers dels mars coneguts, només demanava una cosa: una cabina sense finestres per no veure mai més el mar. 

Pàtria

He guanyat l'accèssit a l'Englantina d'Or dels IX Jocs Florals d'Esplugues de Llobregat. Avui, més que mai, tinc les mans plenes de pàtria.

«Pàtria»

Tinc les mans brutes
de la terra que abraço
i soc com una heura
que esborra la paret,
blanca com la sal,
amb les meves ferides
tacades d’exili.
Tinc el rostre guixat
pels secs de memòria
llaurats sobre la pell
i els compto com si fossin anells
d’un arbre oblidat i caduc
perquè em diguin qui soc,
un vell solitari que caça records
a l’obaga del temps.
Tinc els llavis gastats
de pretèrits perfets
que s’escolen indòmits
per les escletxes
del silenci més trist,
fugitius incansables,
muts de futur
en una cursa imparable
de lletres que tornen a casa.
I soc mestre de reis
perquè estimo la pàtria
amb totes les síl·labes
i la duc guardada endins,
a l’infern de l’abric
com si fos un ocell,
indefens somiador
amb les ales trencades.

Sant Jordi

D'arrítmia el drac expira
i Sant Jordi pren muller
mentre salta una guspira
de l'arma del cavaller.

Finalista del Concurs de garrotuits de l'Optimot. Moltes gràcies! :)

Gateando

Finalista del I Certamen de Microrrelatos Roquetas de Mar (Almeria), dedicat al poema "Mar eterno" de Miguel Hernández.

Gateando

Mi abuelo me contó que en el sur de la patria habita un dragón que pasea su belleza entre ágatas, almadrabas y aguas amargas. De mirada felina atrapada en la memoria como si fuera un fósil, su cuerpo parece un barco encallado en la noche azabache del tiempo. Fundiéndose en la geografía salvaje de su soledad, la fiera se zambulle entre sus apellidos de roca y telarañas de olvido como un dinosaurio que se ha hecho mayor. Yo la busco cada tarde entre las piedras del Cabo de Gata y la espero a la orilla de mi mundo salado mientras silbo una melodía de viento y de fe. Y tras el verso de “asómate a mi mar”, mi pequeño milagro siempre aparece de entre los acantilados como una sombra esclava del poeta. Gateando y arrastrando la vida porque la victoria siempre es azul. 

L'heroi del pijama

Microrelat seleccionat a les deliberacions finals de gener de La Microbiblioteca. Moltes gràcies :)

L'heroi del pijama

Es deia Begur Serra i tothom li deia que tenia nom de poble. Havia arribat al poder judicial per la inèrcia de l’herència, però s’arrossegava pels passadissos de la llei com si ell també fos culpable. Tancat en un despatx oblidat de la gran ciutat que semblava una capsa de sabates, somiava que la vida era més que una masmorra de codis i normes. Malgrat tot, cada nit, quan el rellotge marcava les 23.23 h, les reixes del seu secret s’obrien de bat a bat i casa seva s’inundava de l’olor de mar que el perseguia des que va néixer. En aquell precís instant, s’aixecava de cop i, amb el pijama de quadres vermells com a uniforme nocturn, es precipitava al món des del balcó. En un vol lliure, sense tarifes ni trampes perquè els superherois treballen de franc. De nit, només era l’agent 55, perquè el cinc era el seu número de la sort, les lletres del seu nom, del seu cognom. Quan es despertava, l’advocat mai no recordava res de res perquè els somnàmbuls no tenen memòria, com si els primers rajos de sol engolissin l’heroi del pijama. Begur Serra no sabia per què, però cada matí tot feia olor de mar.

Eclipsi

La felicitat també pot ser en forma d'eclipsi...

He guanyat el II Concurso de Microrrelatos Sol de Otoño organitzat per Mar & Sol! :) 

Eclipse

Albin Brown era un hombre sin memoria. Siempre bromeaba con que la perdió cuando nació porque quería olvidar deprisa para vivir con calma. Era un espíritu libre que abrazaba la vida como si fuera un árbol centenario y su pasatiempo favorito era cazar noches de sol en la pizarra del mundo. En octubre, para celebrar su cumpleaños, subía a la cima del monte Bird y, ebrio del sol de otoño, pedía un deseo. Siempre el mismo. Y mientras el cielo se abría como una granada tiñendo el atardecer de coral, solo esperaba un regalo envuelto en papel de eclipse.      

Nadal

Quan era petita, Nadal no era només un dia, unes vacances d'hivern, una paraula que feia festa, una festa en una paraula. Us confessaré un secret. Em diverteixo jugant a girar les lletres. Així, de cop, Nadal es converteix en landa, un lloc cobert de mates que trobem recollit al diccionari. A mi no m'han agradat mai els números. De vegades, encara compto amb els dits, però les paraules, en canvi, em tornen boja. Hi jugo tothora com qui fa malabars amb l'abecedari i em fan companyia perquè mai no s'esborren. Avui, però, aquella tinta indeleble sembla que ja no ho és tant i ara tot es fon sota el pes del progrés. És una allau que ha escombrat els boscos de l'ànima. Jo aquests dies estic trista quan respiro. Ens hem acostumat a tenir-ho tot, a voler-ho tot i, segurament, això ens ha fet perdre en la immensitat del no-res. Quan passejo pels carrers i veig els llumets de colors i la gent carregada de bosses, m'envaeix una onada de fred. Semblem autòmates, simples obrers de la fàbrica d'estripar regals. Jo només vull caminar i sentir la màgia de les persones que caminen amb mi. Sense solidaritat encoberta. Sense consumisme hipòcrita. No és impossible. Amb una mà intento atrapar un grapat d'il·lusions que volen lliures. A l'altra, hi guardo l'esperança, a dins del puny tancat, perquè no s'escapi.