dijous, 19 de març del 2020

El Ministerio Esmeralda


Finalista del V Concurso de Microrrelatos Hotel Montreal. I que l'esperança ens abraci a tots com si fos un color...

En mi país, el Ministerio de la Crisis se reúne todos los martes a las tres de la tarde. Es la hora del sopor de la boa; quizás, el momento más raro del día para despachar los asuntos de un Estado hecho añicos, pero es la única que queda libre porque comparte edificio con la Asamblea de Excusas y el Gabinete de Quejas. Aquí, la revolución no existe porque la política es muy perezosa y el pueblo, demasiado indolente. Así pues, las crisis se tramitan en una sala pequeña, oscura y húmeda, cual burocracia silvestre, donde los ministros se apiñan con sus maletines de piel que tienen la palabra maldita estampada encima, como si fuese una mancha imborrable de color esmeralda. Tras muchas deliberaciones, esa gema teñida de verde fue la elegida para distinguir al Ministerio que gestiona los cambios como si fuesen óxido que hay que pulir y rascar; hasta el punto de sumir la palabra crisis en el olvido porque ya nadie la usa, llegando a cambiar de nombre como un animal que muda la piel. El Ministerio Esmeralda tan solo es un eufemismo con unos ministros buceando en un mar esmeralda tan bravo y traidor donde se hunden los barcos en el fragor de la nada. Y en la geografía imperfecta de este arco crisis, en mi patria plagada de supersticiones ya nadie se viste de este color ni tampoco se llama Esmeralda, solo por si las moscas que, por suerte, son negras como el carbón.

diumenge, 17 de novembre del 2019

L'infern

Semifinalista d'octubre del IX Concurs de Microrrelats La Microbiblioteca. Moltes microgràcies!

 Oreneta Vila era el nom que feia servir cada cop que es posava el barret i la gavardina grisa i sortia al carrer a caçar la veritat. No era un detectiu qualsevol perquè ell només perseguia els mentiders professionals, però eren difícils de veure perquè no es jugaven els verbs als casinos ni tampoc no escorxaven les síl·labes darrere d’un mostrador com si fossin trossos de carn que es venien a pes. Eren estafadors de vidre translúcid perquè escampaven enganys amb la gràcia dels vents, però eren opacs com les tempestes, tan espessos i foscos perquè cremaven per dins com si l’infern fossin ells.
     El detectiu de les paraules espiava els dolents enmig del silenci perquè era entre mirades i gestos quan es delataven culpables. Llavors, l’ocell gris de ciutat desplegava les ales del vellut de la justícia per abraçar la veritat i volava lliure com només saben fer els que no tenen res per amagar.
-     Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar a treballar.    
 

diumenge, 22 de setembre del 2019

Azagalada

D'una trobada en una festa literària a Nou Barris, en van néixer una amistat, un compromís i una proposta per col·laborar amb la revista cultural Azagala

Entusiasmada amb la prosa i els versos, continuo resseguint el camí sinuós de la tinta, però ara ho faig acompanyada de nous lectors. 

Milions de gràcies per la confiança. Em sento "azagalada": Revista Azagala

dimarts, 18 de juny del 2019

Els poetes

Guanyadora del XXXVII Certamen de Poesía Federico García Lorca. Junts salvarem els versos. Moltes gràcies!

Érem dos cors de tinta

que ens escapàvem del món

i en la nostra fuga secreta

brandàvem paraules:

espases de mots,

guerres de síl·labes

que repicaven com cascavells

sobre el terra empedrat,

gastat i guixat

per les estrofes dels anys.

Enamorats dels versos,

la poesia ens remolcava a la vida

mentre buscàvem un mapa

del que havíem de dir

i en el vaixell del destí

ens agafàvem la mà ben fort,

entrellaçant-nos els verbs

que tancaven els punys

del nostre rumb.

Poetes minúsculs,

ens estimàvem entre adjectius

on, àvids de la terra promesa,

la vida se’ns feia majúscula:

animals desbocats pel temps,

ancorats en la memòria

i perduts en la geografia salvatge

del desert infinit

de les pàgines en blanc.

Amb el futur aferrat

als confins de l’ànima,

ara desfullem l’esperança,

feta de pètals

del vellut del silenci

mentre somiem junts

una pàtria invisible,

abraçant-nos al món

amb les ales esteses

abans que el capvespre es fongui

sota el bes de l’estrella polar.

Però tu ara ets lluny,

en una prosa anterior,

i quan la vida t’empenyi

amb l’embat d’una onada,

no et deixis vèncer

per la barbàrie infinita

de la paraula naufragi

i fuig del jou de les lletres

cap al país dels falcons,

on jo sempre t’espero

com una boia flotant

en el mar de la fe.

Rodotraps

Guanyadora del tercer premi de rodotraps de l'Optimot 2019. Moltes gràcies i per moltes rimes!


Llepafils de naixement,
banyabaix de pensament.


dissabte, 19 de gener del 2019

Newton

Relat semifinalista del Concurs de Microrrelats La Microbiblioteca del mes de novembre de 2018.

Newton

La por és una ampolla de cava que esclata a l’habitació sense parets de l’ànima. Robin Wonder estava maleït des que va relliscar i va perdre la vida a la Torre Newton; absurdament, perquè la mort sempre és irracional. Des de petit, vivia amb el pànic a les altures enganxat a la pell i detestava els gratacels, aus rapinyaires de ciment que precintaven la vida en capses urbanes. Esclau del terror vertical, necessitava aferrar-se a la gravetat com si fos un objecte i només trobava refugi en els ascensors, màquines perfectes a mercè de la física. Irònicament, el dia del seu accident, l’ascensor no funcionava. I des de llavors, com un Tàntal de ciutat, arrossegava el pes de la mort per aquella escala funesta, en una rutina infinita que només es trencava quan apareixien els primers visitants, atrets per la llegenda del fantasma presoner de la Torre Newton. Eren un grapat d’il·lusos que desafiaven el seu propi destí amb la inconsciència dels bojos. Com un superheroi malèfic, Robin Wonder els seguia i només els havia d’empènyer suaument des de dalt, en una mena de joc macabre de la gravetat. I tots queien al buit, sense pietat, com pomes podrides. Paraula de Newton.

dilluns, 3 de desembre del 2018

Les dues ciutats



A la Ciutat del Metall, el Nadal arribava amb l’electricitat. Era llavors quan els carrers es tenyien de llum en una immensa marea de focs artificials que coronaven el cel dels infants que somiaven desperts. Però només eren bombetes que s’apagaven tot d’una, el dia en què la ciutat decidia que ja no hi havia més dies de festa. I just passat Reis, el cel es fonia i tot tornava a ser tan fosc com abans, perquè a la ciutat del metall tot era fugaç; fins i tot, la llum. I les vacances d’hivern passaven entre música i disbauxa perquè a la ciutat de l’acer i del ferro, del coure i del níquel tot era mentida. En el fons, no creien en res més que en la religió dels diners que venerava el verb comprar sobre totes les coses. Tanmateix, era una ciutat trista, tan buida i tan fonda, perquè no sabia que la felicitat no era en res de tot allò que tenia. En el fons, era ben pobra,  encara que tots tinguessin les butxaques ben plenes. 

     A pocs quilòmetres del mapa, hi havia la Ciutat del Carbó i es deia així perquè allà tothom treballava a la mina. Era una vida dura, sense dies de festa ni fantasies en forma de llums perquè sota terra no hi ha calendaris. També eren pobres, però ho eren de veritat perquè, fins i tot treballant de valent, guanyaven molt poc. I, tanmateix, no podien ser més feliços quan arribaven a casa perquè volia dir que eren vius, un dia més, i la muntanya no se’ls havia menjat. Però allà per Nadal sempre era festa perquè era l’únic dia que la mina tancava. Era llavors quan tots tornaven a casa i encenien el foc per resar les pregàries que duien al cor i compartir junts el miracle del món. La millor sort és poder compartir-la i això és el que feia la Ciutat del Carbó, a les llars tan humils, on per Nadal no hi havia res més per menjar que la mateixa sopa d’engrunes de pa, com cada dia. Tampoc no hi havia regals, però els més pobres són els més rics perquè són feliços amb la paraula res. I, completament, a les fosques.