diumenge, 17 de novembre del 2019

L'infern

Semifinalista d'octubre del IX Concurs de Microrrelats La Microbiblioteca. Moltes microgràcies!

 Oreneta Vila era el nom que feia servir cada cop que es posava el barret i la gavardina grisa i sortia al carrer a caçar la veritat. No era un detectiu qualsevol perquè ell només perseguia els mentiders professionals, però eren difícils de veure perquè no es jugaven els verbs als casinos ni tampoc no escorxaven les síl·labes darrere d’un mostrador com si fossin trossos de carn que es venien a pes. Eren estafadors de vidre translúcid perquè escampaven enganys amb la gràcia dels vents, però eren opacs com les tempestes, tan espessos i foscos perquè cremaven per dins com si l’infern fossin ells.
     El detectiu de les paraules espiava els dolents enmig del silenci perquè era entre mirades i gestos quan es delataven culpables. Llavors, l’ocell gris de ciutat desplegava les ales del vellut de la justícia per abraçar la veritat i volava lliure com només saben fer els que no tenen res per amagar.
-     Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar a treballar.    
 

diumenge, 22 de setembre del 2019

Azagalada

D'una trobada en una festa literària a Nou Barris, en van néixer una amistat, un compromís i una proposta per col·laborar amb la revista cultural Azagala

Entusiasmada amb la prosa i els versos, continuo resseguint el camí sinuós de la tinta, però ara ho faig acompanyada de nous lectors. 

Milions de gràcies per la confiança. Em sento "azagalada": Revista Azagala

dimarts, 18 de juny del 2019

Els poetes

Guanyadora del XXXVII Certamen de Poesía Federico García Lorca. Junts salvarem els versos. Moltes gràcies!

Érem dos cors de tinta

que ens escapàvem del món

i en la nostra fuga secreta

brandàvem paraules:

espases de mots,

guerres de síl·labes

que repicaven com cascavells

sobre el terra empedrat,

gastat i guixat

per les estrofes dels anys.

Enamorats dels versos,

la poesia ens remolcava a la vida

mentre buscàvem un mapa

del que havíem de dir

i en el vaixell del destí

ens agafàvem la mà ben fort,

entrellaçant-nos els verbs

que tancaven els punys

del nostre rumb.

Poetes minúsculs,

ens estimàvem entre adjectius

on, àvids de la terra promesa,

la vida se’ns feia majúscula:

animals desbocats pel temps,

ancorats en la memòria

i perduts en la geografia salvatge

del desert infinit

de les pàgines en blanc.

Amb el futur aferrat

als confins de l’ànima,

ara desfullem l’esperança,

feta de pètals

del vellut del silenci

mentre somiem junts

una pàtria invisible,

abraçant-nos al món

amb les ales esteses

abans que el capvespre es fongui

sota el bes de l’estrella polar.

Però tu ara ets lluny,

en una prosa anterior,

i quan la vida t’empenyi

amb l’embat d’una onada,

no et deixis vèncer

per la barbàrie infinita

de la paraula naufragi

i fuig del jou de les lletres

cap al país dels falcons,

on jo sempre t’espero

com una boia flotant

en el mar de la fe.

Rodotraps

Guanyadora del tercer premi de rodotraps de l'Optimot 2019. Moltes gràcies i per moltes rimes!


Llepafils de naixement,
banyabaix de pensament.


dissabte, 19 de gener del 2019

Newton

Relat semifinalista del Concurs de Microrrelats La Microbiblioteca del mes de novembre de 2018.

Newton

La por és una ampolla de cava que esclata a l’habitació sense parets de l’ànima. Robin Wonder estava maleït des que va relliscar i va perdre la vida a la Torre Newton; absurdament, perquè la mort sempre és irracional. Des de petit, vivia amb el pànic a les altures enganxat a la pell i detestava els gratacels, aus rapinyaires de ciment que precintaven la vida en capses urbanes. Esclau del terror vertical, necessitava aferrar-se a la gravetat com si fos un objecte i només trobava refugi en els ascensors, màquines perfectes a mercè de la física. Irònicament, el dia del seu accident, l’ascensor no funcionava. I des de llavors, com un Tàntal de ciutat, arrossegava el pes de la mort per aquella escala funesta, en una rutina infinita que només es trencava quan apareixien els primers visitants, atrets per la llegenda del fantasma presoner de la Torre Newton. Eren un grapat d’il·lusos que desafiaven el seu propi destí amb la inconsciència dels bojos. Com un superheroi malèfic, Robin Wonder els seguia i només els havia d’empènyer suaument des de dalt, en una mena de joc macabre de la gravetat. I tots queien al buit, sense pietat, com pomes podrides. Paraula de Newton.

dilluns, 3 de desembre del 2018

Les dues ciutats



A la Ciutat del Metall, el Nadal arribava amb l’electricitat. Era llavors quan els carrers es tenyien de llum en una immensa marea de focs artificials que coronaven el cel dels infants que somiaven desperts. Però només eren bombetes que s’apagaven tot d’una, el dia en què la ciutat decidia que ja no hi havia més dies de festa. I just passat Reis, el cel es fonia i tot tornava a ser tan fosc com abans, perquè a la ciutat del metall tot era fugaç; fins i tot, la llum. I les vacances d’hivern passaven entre música i disbauxa perquè a la ciutat de l’acer i del ferro, del coure i del níquel tot era mentida. En el fons, no creien en res més que en la religió dels diners que venerava el verb comprar sobre totes les coses. Tanmateix, era una ciutat trista, tan buida i tan fonda, perquè no sabia que la felicitat no era en res de tot allò que tenia. En el fons, era ben pobra,  encara que tots tinguessin les butxaques ben plenes. 

     A pocs quilòmetres del mapa, hi havia la Ciutat del Carbó i es deia així perquè allà tothom treballava a la mina. Era una vida dura, sense dies de festa ni fantasies en forma de llums perquè sota terra no hi ha calendaris. També eren pobres, però ho eren de veritat perquè, fins i tot treballant de valent, guanyaven molt poc. I, tanmateix, no podien ser més feliços quan arribaven a casa perquè volia dir que eren vius, un dia més, i la muntanya no se’ls havia menjat. Però allà per Nadal sempre era festa perquè era l’únic dia que la mina tancava. Era llavors quan tots tornaven a casa i encenien el foc per resar les pregàries que duien al cor i compartir junts el miracle del món. La millor sort és poder compartir-la i això és el que feia la Ciutat del Carbó, a les llars tan humils, on per Nadal no hi havia res més per menjar que la mateixa sopa d’engrunes de pa, com cada dia. Tampoc no hi havia regals, però els més pobres són els més rics perquè són feliços amb la paraula res. I, completament, a les fosques.       

dissabte, 10 de novembre del 2018

Las Nubes


Guanyadora del segon premi del I Certamen de Relatos Cortos Mi caballo y yo, organitzat per la Fundació La Manreana. Moltes gràcies!


Las Nubes

Me crié en una granja de caballos llamada Las Nubes porque estaba en mitad de la nada, en una tierra sin nombre, tan salvaje y agreste como las bestias que mi padre domaba. Era un lugar desértico, tan vacío y extenso que se adentraba en la línea del horizonte confundiéndose con la ausencia. Sin embargo, aquel paisaje desolador nunca consiguió desgarrarme el alma sino todo lo contrario, llenando mi infancia de aventuras y sueños. En la granja no había más niños ni tampoco por los alrededores porque estábamos solos. Era extraño porque aprendimos a vivir acechados por la magnitud de los silencios. Yo nací con ellos y enseguida nos hicimos amigos porque tan solo eran indefensas voces calladas que nada podían hacerme.

     Mi primera yegua era blanca y tenía una mancha negra en el ojo a modo de parche, así que la bauticé como Pirata, a pesar de que yo nunca había visto el mar. Me lo imaginaba infinito, al igual que la estepa que rodeaba mi vida, y tan azul como el color de mis ojos. Nos convertimos en inseparables porque las dos éramos las hembras más jóvenes en aquella granja que parecía un olvido de la geografía que no salía en los mapas. Quizás es por eso que nadie nos encontró porque en los atlas siempre faltaba una página y era la nuestra. Nunca tuvimos visita y los únicos que venían eran los caballos, atraídos por los mágicos silbidos que solo mi padre sabía hacer.  

     Pirata era todo mi mundo. En mi valle, la tierra era llana y la recorrimos entera hasta morder el polvo del atardecer volviendo a casa siempre con las últimas luces. Sin embargo, nunca me regañaban porque sabían que estaba a salvo. Pirata cuidaba de mí y las dos aprendimos que la libertad es una comarca del alma que debe ser conquistada. Desde que aprendí a montar, me independicé del suelo y ya casi nunca iba andando a ningún sitio. Pirata era mi segundo cuerpo con el que cabalgaba sin tiempo por las hojas del calendario. Y así fue cómo me convertí en una niña feliz. La más feliz, quizás, de todo el atlas. En la granja no teníamos gran cosa, tan solo caballos, y todos eran prestados porque no eran de nadie. En realidad, eran mucho más libres que cualquier ser humano y habitaban aquel inhóspito paraje mucho antes que todos nosotros convirtiéndonos, de repente, en sus inesperados vecinos. 

     Un día, Pirata me llevó muy lejos. Cruzamos el arroyo de los peces, pisando la frontera prohibida dónde nunca jamás habíamos estado y, a partir de allí, se me acabaron los nombres que me había inventado. Avanzábamos despacio, con el miedo pegado en las mejillas, pero los caballos salvajes no se achantan ante nada y yo me crié con ellos. Delante de nosotras, se extendía lo que parecía ser un desierto, pero era de sal. El suelo era tan blanco como mi yegua y era salado. Pirata no pudo resistir a la tentación de lamerlo y yo también lo hice porque las dos éramos una. Era un paisaje espectral que casi flotaba difuminándose con la línea del horizonte. Nos quedamos allí embobadas mucho rato, atrapadas en un bucle del tiempo cual estatuas de sal. Solo se oía el viento soplar y su eco se perdía cabalgando a través de aquel desierto infinito.

     Entonces, fue cuando vislumbramos una sombra a lo lejos. Pirata decidió seguirla y yo me abandoné, sin más, a mi fiel compañera. Al rato, la sombra se paró y nosotras, también. Era un reptil tan blanco como todo lo que nos rodeaba, abrazándose casi con el paisaje. Solo le delataban sus ojos saltones tan negros como el carbón, del mismo color que las manchas que cubrían su piel. Quizás se tratase de una especie de salamandra que habitaba aquel rincón virgen del continente. Tenía el lomo con crestas de dinosaurio y su piel albina le asemejaba a un camaleón de secano en mitad de la nada. Estaba segura de que el desierto de las salamandras blancas tampoco salía en los mapas porque era una mancha insignificante en la geografía mínima del mundo. Seguramente, la única civilización que allí existía era de origen salvaje o quizás había algo más oculto detrás del telón de aquel decorado impoluto. La luz del ocaso se reflejaba sobre la arena de sal como si fuese un espejo y aquel espectáculo de luz nos embrujó por completo. Pirata y yo echamos raíces en aquella tierra ignorada porque quizás las nuestras eran sus primeras huellas humanas. Aquel poder me dio miedo porque yo no lo quería. Mi padre siempre decía que la soberbia hundía barcos, pero yo solo sabía que el mar era un trozo de mapa de color azul. Más tarde, lo cambió por lo de que también arrasaba los bosques dejándolos desnudos de vida. Los árboles abrigan la tierra siendo hogar de muchos, menos de los caballos. Por suerte, Pirata no sabía qué era la soberbia. Y yo, tampoco.

     Se hacía tarde y sentí que era hora de volver. No tenía reloj porque, en Las Nubes, el tiempo, simplemente, pasaba, sin más.

-          La única máquina que necesitas es tu cabeza –decía siempre mi abuela.

-          ¿Y los caballos?

-          También. Por eso son libres.

-          Pero hay muchos que no lo son.

-          Es por culpa de los relojes.

-          No lo entiendo…

-          Es lo que llaman progreso.

-          ¿Y es como un reloj gigante?

-          Más o menos…

-          ¿El mismo que hunde los barcos y arrasa los bosques?

-          Sí, pero solo cuando el mundo tiene migraña.

-          ¿Así, la soberbia es un dolor de cabeza?

-          Uno muy grande, tesoro. Si algún día te da fuerte, ensilla a tu yegua y cabalga lejos, hasta donde la memoria no te alcance. Solo así estarás a salvo.

-          ¿Sabes? Ya encontré un escondite –pero lo dije en silencio porque no quería compartirlo con nadie.

     A partir de aquel momento, Pirata y yo nunca dejamos de ir y así fue como el desierto de las salamandras blancas se convirtió en nuestro refugio salado. Era curioso cómo el color blanco se había apoderado de toda mi vida. En nuestro secreto rincón, las nubes parecían espejos reflejando el silencio, pero no podía contárselo a nadie porque era tan irreal que tenía miedo de que todo fuese mentira.

-          ¿Por qué las cosas son blancas? –pregunté un día a mi madre.

-          Es el color de la nada.

-          Pero Pirata existe, al igual que las nubes. Y todas son blancas.

-          Si te fijas bien, no lo son por completo. Al igual que la nieve, porque puede mancharse. En cambio, existe una tierra, no muy lejos de aquí, donde todo es tan blanco que las nubes se pegan al suelo y parece un desierto de sal.

-          ¿Tú has estado?

-          No, porque ya sabes que me da vértigo montar a caballo. Pero los nuestros seguro que han ido. Todos.

-          Porque son salvajes…

-          No, porque son libres.