Caritat

La vella portuguesa sempre pidolava pel barri i tothom la recordava allà,  vagabunda i eterna, sense que la memòria col·lectiva en pogués dir res més. Tenia els cabells grisos, llarguíssims, i duia un davantal que el temps havia destenyit d’un color gairebé indefinit. Recorria la ciutat com si fos una ploma, quasi flotant, i tenia la gràcia de les persones que no pesen perquè mai no fan fressa quan trepitgen l’asfalt. 

-          Una caritat, si us plau… 

     I sempre ho deia amb paraules amables, com demanant permís per irrompre, de sobte, en les consciències dels transeünts. Era l’única frase que repetia, però només quan algú se li acostava, perquè ella no era cap assaltadora de carrers ni tampoc de butxaques. Només demanava la voluntat perquè no era avariciosa i feia anys i panys que no havia tocat cap bitllet. Tampoc ja no eren del mateix color que abans però, segurament, ella no ho sabia. En el fons, pensava que els diners només eren papers vells o metalls que canviaven de mans, sense cap més valor que el dels números que tenien gravats. 

-          Una caritat, si us plau… 

-          I què em donareu a canvi?

La vella portuguesa es va espantar perquè ella era més pobra que les rates, que havien acabat fugint d’aquella ciutat on fins i tot els animals eren rics.

-          No tinc res per donar-vos…

-          Potser em podríeu cantar un fado de la vostra pàtria. 

-          D’acord. Us el cantaré igualment però, a canvi, no vull res.

-          I això, vella dona?

-          No puc posar preu a la nostàlgia. I si tanco els ulls, torno a Lisboa, la capital dels tramvies, on també era pobra.

-          Només tinc un bitllet, però m’agradaria sentir-vos. 

-          Guardeu-vos-el perquè avui no el necessito. La caritat és un acte d’amor.  

     I amb les mans buides, la vella portuguesa ens va abraçar a tots amb la caritat de vellut d’aquell fado que es va escampar per tots els racons del barri com si fos una heura conquerint la paret.

Greco

Finalista del VII Concurso de Microcuentos Eólicos d'AEE (Asociación Empresarial Eólica). I que bufin els vents... Moltes gràcies!

Greco

El pueblo se llamaba Greco y yo siempre pensé que era porque allí el viento venía de Grecia. De mayor, me fui para no volver, pero ya nunca fui el mismo. Echaba de menos aquellos molinos que abrazaban la tierra con sus brazos de ángel, cubriéndola con la sombra alada de un ave rapaz. Quizás es por eso lo que la vida me empujó tan lejos y, desde entonces, no he parado de dar tumbos; buscando, sin suerte, otra patria donde sople el gregal.

Trèvol

Esperança Marquès es va canviar el nom pel de Lady Macbeth perquè sempre havia volgut viure atrapada entre teranyines de tinta. Tanmateix, l’únic que tenia de noble era el seu cognom de veritat. Així fou com es convertí en un personat inventat, la poetessa del trèvol, perquè cada dia enviava una carta amb un exemplar verd del seu jardí. Li agradava irrompre per sorpresa en les llars del seu poble sota la caputxa d’un pseudònim i es divertia fent aquesta broma innocent perquè Lady Macbeth no existia; almenys, fora de les pàgines de la literatura. Fins que, un dia, a ella també li va arribar un sobre a casa. Era completament blanc, sense res escrit. Tampoc no tenia remitent, però a dins hi havia una nota: «Moltes gràcies, perquè el meu trèvol és de cinc fulles. Diuen que els de quatre porten sort, però a mi m’heu abraçat amb el regal de l’esperança com una mà invisible que m’ha tocat amb la gràcia dels cinc dits de Déu.». No deia res més perquè les paraules s’acabaven aquí, i Lady MacBeth no resoldria mai el misteri de com li havien acabat despullant la identitat. A partir de llavors, es fixava encara més atentament en cada trèvol que collia. I necessitava trobar-ne més, molts, tots, que tinguessin cinc fulles perquè ara sabia que eren els braços de l’esperança que dormien ocults al fons del seu jardí.

Per sempre, Fabra

Pompeu Fabra m'acompanya pel camí de la sintaxi. Sempre hi és, fins i tot, després de la reforma de la nostra gramàtica. En ple Any Fabra, celebro que he guanyat el Concurs de Microrrelats Sant Jordi Òptim de l'Optimot 2018. I, amb els punys tancats perquè no se me n'escapin els mots, només puc dir gràcies i que per moltes fàbries!

La Societat Fabriana ha canviat de seu. Ara és al carrer dels Diacrítics, número 15, perquè aquesta és la xifra de supervivents del procés de tala lingüística. Si bé al principi costa de trobar, no té pèrdua: girant la cantonada de la placeta de l'Adeu, tot recte.

Resant llenties

La tieta Maria sempre plorava quan algú cuinava llenties i pel celobert n’arribava l’olor, com si fos una paraula prohibida i tenyida de dol, embolicada amb un baf de memòria. Per això, jo no n’havia vist mai perquè a casa meva eren la tristesa en un plat, però només fins que la vida em va empènyer lluny i, per fi, vaig saber que tenien gust de terra i de ferro. I també, de felicitat. Fou llavors quan vaig descobrir que no eren llàgrimes salades, com deia la tieta, i em vaig enamorar d’aquells grans marrons tan petits que semblaven pedretes de carn perquè, a dins de la boca, eren com mossegades de pàtria. Encara sort que jo no havia conegut què eren la guerra ni tampoc la gana. Encara menys, la misèria, però la tieta se’n recordava de tot, de quan el rebost era buit i no tenien res més per menjar que un grapat de llenties. Jo me l’estimava tant que mai no li vaig confessar el meu secret i només resava, amb la fe de qui passa un rosari fet de simples llegums, perquè mai no ho arribés a saber. Tanmateix, al final, tot va sortir rodat perquè ella se’n va anar d’aquest món sense ni tan sols sospitar que jo m’havia convertit a la religió diminuta de la paraula llentia. Fe és una paraula minúscula però, en tan sols dues lletres, hi cap tota la grandesa del món. Potser, igual que en un plat de llenties, tan fondo i tan ric de les llavors de la felicitat. I que em perdoni la tieta, si us plau… 

 

La Societat Fantàstica

El senyor Miracle vivia al carrer de la Petxina, número 5; segurament, el més bonic de tota la ciutat perquè allà les llambordes tenien forma de petxina. Treballava a la fàbrica de mitjons, com gairebé mig barri, però també era el secretari de la Societat Fantàstica. Es reunien el primer dijous de cada mes a la llibreria del senyor Carles, quan queia la nit i només quedaven ells, a aquelles hores intempestives, membres clandestins de la societat. Eren una comunitat filantròpica, com un eixam d’abelles que pol·linitzaven la geografia mínima d’aquella ciutat que gairebé no sortia ni als mapes. També practicaven la religió de la consciència i l’únic vici que tenien era la cultura; per això era una paraula que sempre escrivien amb majúscules.

La Societat Fantàstica era com una d’aquelles petxines del carrer que el senyor Miracle trepitjava cada dia, perquè el que hi havia a dins era un misteri. Jo només sé que la llibreria del senyor Carles es deia L’Atlàntida, un paradís perdut on els Fantàstics somiaven, tot i que en aquell forat de la temprança els únics cants de sirena que hi havia dormien a les lleixes plenes de llibres. Uns quants anys més tard, vaig saber que els Fantàstics escrivien L’Enciclopèdia de la temprança, una obra magna que potser mai no publicarien perquè el món modern no estava disposat a llegir-la. En el fons, només necessitaven que la temprança fos tan real com el paper perquè els lectors, cecs de virtuts, la poguessin veure, tocar i olorar com si fos un pom de flors. Però el paper també talla, crema i s’arruga i les flors són tan fràgils com un dia de març. I qui vulgui plantar la temprança al jardí secret de l’ànima tan sols ha d’anar amb molt de compte a l’hora de regar-la, per no ofegar-la, perquè no sap nedar.  

   

Dimarts

Relat finalista en la convocatòria del mes de desembre del VIII Concurs ARC de Microrrelats "Virtuts", corresponent al tema "justícia". Moltíssimes gràcies!
http://relatsencatala.cat/relat/dimarts/1062165

Dimarts
Cada dimarts de l’any, tenia guàrdia. Era l’únic dia en què Edison Vargas jugava als herois i clavava una pallissa als dolents des del jutjat. Tenia nom d’inventor, però es va fer advocat perquè creia que la justícia era una paraula destenyida per la incredulitat humana. En el fons, ell pensava que només calia rascar-la i polir-la fins a la superfície per eliminar-ne tota la brutícia i això era el que feia exactament cada dimarts des del palau de la llei. El que molta gent no sabia era que, per dins, era un laberint de passadissos i cambres secretes on s’amagaven els misteris de la humanitat. Darrere de cada porta, hi havia la veritat del món, però totes estaven tancades. L’home que en tenia totes les claus era un vell de cent cinquanta anys. Semblava mentida, però encara era viu. Simplement, s’arrossegava per l’espai infinit de la llei com si fos una sargantana lenta i poruga que tenia l’ànima eterna. No tenia nom, mai no n’havia tingut perquè no parlava amb ningú. Només es dedicava a obrir i a tancar totes les portes, per ordre i sense fer cap pregunta. Gairebé mai no coincidia amb ningú perquè no li agradaven els forasters, però tampoc els treballadors de la llei, com ell els anomenava. Tanmateix, un dia va topar amb Edison Vargas mentre feia la seva ruta habitual. De prop, era encara més impressionant de veure. Tenia els cabells tan blancs i la barba tan llarga que li tocava a terra. Duia una túnica blanca i tot ell semblava un fantasma que irradiava una llum tornassolada, com si fos una estrella. Edison Vargas sempre s’havia imaginat preguntant-li mil coses perquè només l’home de les claus ho sabia tot d’aquell lloc, però ara que el tenia al davant gairebé no li sortien les paraules.
-         Quant de temps fa que sou aquí?
-         Ni me’n recordo, de quan vaig arribar.
-         I què hi ha darrere de cada porta?
-         La veritat.
-         Llavors, per què està tancada amb clau?
-         Perquè no s’escapi.
-         I on són les mentides?
-         Són les úniques que volen lliures. Mira bé sempre perquè són pertot arreu.