Les dues ciutats

A la Ciutat del Metall, el Nadal arribava amb l’electricitat. Era llavors quan els carrers es tenyien de llum en una immensa marea de focs artificials que coronaven el cel dels infants que somiaven desperts. Però només eren bombetes que s’apagaven tot d’una, el dia en què la ciutat decidia que ja no hi havia més dies de festa. I just passat Reis, el cel es fonia i tot tornava a ser tan fosc com abans, perquè a la ciutat del metall tot era fugaç; fins i tot, la llum. I les vacances d’hivern passaven entre música i disbauxa perquè a la ciutat de l’acer i del ferro, del coure i del níquel tot era mentida. En el fons, no creien en res més que en la religió dels diners que venerava el verb comprar sobre totes les coses. Tanmateix, era una ciutat trista, tan buida i tan fonda, perquè no sabia que la felicitat no era en res de tot allò que tenia. En el fons, era ben pobra,  encara que tots tinguessin les butxaques ben plenes. 

     A pocs quilòmetres del mapa, hi havia la Ciutat del Carbó i es deia així perquè allà tothom treballava a la mina. Era una vida dura, sense dies de festa ni fantasies en forma de llums perquè sota terra no hi ha calendaris. També eren pobres, però ho eren de veritat perquè, fins i tot treballant de valent, guanyaven molt poc. I, tanmateix, no podien ser més feliços quan arribaven a casa perquè volia dir que eren vius, un dia més, i la muntanya no se’ls havia menjat. Però allà per Nadal sempre era festa perquè era l’únic dia que la mina tancava. Era llavors quan tots tornaven a casa i encenien el foc per resar les pregàries que duien al cor i compartir junts el miracle del món. La millor sort és poder compartir-la i això és el que feia la Ciutat del Carbó, a les llars tan humils, on per Nadal no hi havia res més per menjar que la mateixa sopa d’engrunes de pa, com cada dia. Tampoc no hi havia regals, però els més pobres són els més rics perquè són feliços amb la paraula res. I, completament, a les fosques.