Nadal

Quan era petita, Nadal no era només un dia, unes vacances d'hivern, una paraula que feia festa, una festa en una paraula. Us confessaré un secret. Em diverteixo jugant a girar les lletres. Així, de cop, Nadal es converteix en landa, un lloc cobert de mates que trobem recollit al diccionari. A mi no m'han agradat mai els números. De vegades, encara compto amb els dits, però les paraules, en canvi, em tornen boja. Hi jugo tothora com qui fa malabars amb l'abecedari i em fan companyia perquè mai no s'esborren. Avui, però, aquella tinta indeleble sembla que ja no ho és tant i ara tot es fon sota el pes del progrés. És una allau que ha escombrat els boscos de l'ànima. Jo aquests dies estic trista quan respiro. Ens hem acostumat a tenir-ho tot, a voler-ho tot i, segurament, això ens ha fet perdre en la immensitat del no-res. Quan passejo pels carrers i veig els llumets de colors i la gent carregada de bosses, m'envaeix una onada de fred. Semblem autòmates, simples obrers de la fàbrica d'estripar regals. Jo només vull caminar i sentir la màgia de les persones que caminen amb mi. Sense solidaritat encoberta. Sense consumisme hipòcrita. No és impossible. Amb una mà intento atrapar un grapat d'il·lusions que volen lliures. A l'altra, hi guardo l'esperança, a dins del puny tancat, perquè no s'escapi.